La present recerca parteix d'una problemàtica que essencialment es planteja en el camp de la Prehistòria i més concretament dels períodes protohistòrics. En la mesura que el coneixement de la Prehistòria no es recolza exclusivament en allò que s'estudia en el sistema educatiu reglat, sinó que en gran part la població coneix aquesta disciplina gràcies a les restes materials, ja siguin jaciments arqueològics o objectes dels museus, es pot comprendre que el problema que ens hem plantejat recau sobre les formes en les que s'han presentat aquests jaciments. Concretament, la tesi focalitza el seu interès en els jaciments arqueològics reconstruïts-restituïts a partir dels quals es formula la hipòtesi principal que ve a ser:
En la mesura que la majoria de persones tenen dificultats en la conceptualització de l'espai físic, la visita a un jaciment arqueològic restituït hauria de portar a una major comprensió d'aquests.

Per arribar a determinar la validesa o no de la hipòtesis la tesi s'estructura en cinc grans apartats i una conclusió. La recerca parteix de l'estat de la qüestió de l'arqueologia protohistòrica a Europa occidental, centrant l'anàlisi en l'Edat dels Metalls. Per tant, aquesta primera part del nostre treball, per sí mateixa, podria constituir una tesi, i el que nosaltres hem fet és situar-nos en el nivell més superficial, que és el mínim necessari per poder avançar en la recerca específica. Podem concloure que en la primera part de la tesi, s'analitza un període ampli de la Prehistòria, tradicionalment anomenada Edat dels Metalls, que en el cas català es concreta en l'anomenada cultura ibèrica (S. V aC - I dC). S'elabora un breu estat de la qüestió des del punt de vista de la disciplina de referència, és a dir, l'arqueologia prehistòrica.

A la segona part de la recerca es pretén conèixer com es tradueix a nivell patrimonial l'Edat dels Metalls. És a dir, volem saber quin és el grau de conservació i la forma com s'ha museïtzat aquest patrimoni a una gran part d'Europa. Per tant, en aquesta part de la recerca ens preguntem: què en queda de tot plegat?

Per respondre la pregunta, cal esbrinar doncs el que en podríem anomenar patrimoni arqueològic immoble. Dins d'aquest patrimoni trobem el que es troba obert al públic sota la formula de parc arqueològic o semblant. Són aquests equipaments culturals el nostre segon objectiu d'anàlisi; saber què en queda és important però, sobretot volem saber de quina manera són mostrats al públic.

Per fer aquesta recerca, ens cal emprar mètodes molt poc reglats, ja que no podem recórrer al simple cartografiat arqueològic. Es tracta doncs d'establir un mètode de treball que sigui com un garbellat al qual partint dels noms de jaciments arqueològics apareguts en la bibliografia científica en destriem aquells que s'han conservat i de tots ells en separem els que s'han museïtzat. I encara cal que d'aquests darrers en fem una tria, ja que no tots ens interessen de la mateixa manera.

Per assolir els resultats que ens hem proposat, en aquesta part de la recerca s'intenta doncs fer un mostreig d'un nombre significatiu de jaciments arqueològics d'aquest període a partir de la localització d'aquests en els manuals de referència, a internet i a guies de viatge. Finalment però, aquells centres d'arqueologia experimental que presenten el seu llegat mitjançant la reconstrucció física volumètrica s'han trobat a través de la tècnica anomenada "snowball sampling ", és a dir, aquella que busca crear un mostreig a partir de subjectes existents a partir dels quals se'n coneixen d'altres i s'amplia el mostreig. En el cas que ens ocupa, el coneixement dels centres estudiats i descrits en aquest segon capítol es desconeixien en part degut a la seva dispersió física i manca, fins fa poc, d'una relació explícita entre tots ells. A partir doncs del coneixement previ que teníem d'alguns d'aquests centres, hem anat dibuixant la història de la presentació del patrimoni arqueològic en tamany real, al mateix temps que s'ha desglossat tota una xarxa de museus a l'aire lliure d'arqueologia, alguns dels quals hem estudiat in situ, tan el seu personal com el seu públic. En aquest capítol doncs fem un recull, descripció i valoració d'aquests centres.

L'únic jaciment arqueològic de l'Edat dels Metalls que ha estat museïtzat a Espanya de forma integral, seguint tècniques d'arqueologia experimental i amb finalitats didàctiques és la Ciutadella Ibèrica de Calafell (Baix Penedès, Tarragona) que serà, per tant, objecte especial d'investigació.

En el tercer apartat, i una vegada conegut i estudiat l'objecte d'estudi, el patrimoni arqueològico-arquitectònic reconstruït a mida real, ens plantegem les hipòtesi de treball. Davant de l'abast de la problemàtica, ens veiem obligats a emprar metodologies inductives, que vagin de l'estudi d'allò que és particular al coneixement d'allò que és general; per tant volem comprovar les hipòtesi mitjançant un estudi de cas, fet en profunditat en un jaciment prèviament seleccionat, la ciutadella ibèrica de Calafell, i emprant com a contrast altres quatre jaciments ibèrics que formen part de "La ruta dels Ibers" - Ullastret (Girona), El Turó de Ca n'Olivé (Barcelona), El Molí de l'Espígol (Lleida), i La Moleta del Remei (Tarragona) -. La particularitat d'aquest estudi és que vol comparar dos models de presentació del patrimoni arqueològic, per una banda, aquell que tan sols ha estat consolidat i es presenta al públic sense més interpretació que un plafó; i per altra banda, aquell en el qual se li ha aplicat una reconstrucció volumètrica a tamany real de part o tot el conjunt.

A l'apartat quart, dedicat a la metodologia d'anàlisi s'intenta establir el marc teòric en el qual s'insereix la recerca, es justifica l'interès de l'estudi, es delimita l'objecte d'estudi, amb tots els models que se'n deriven, s'estableix la problemàtica específica de la recerca i s'afronta la metodologia de tipus qualitatiu i quantitatiu que permet establir comparacions entre dos models contrastats i diferents de presentar el patrimoni arqueològic: el model que en podem dir integral científico-didàctic i el model clàssic.

A l'apartat cinquè, es porta a terme la recerca constituïda fonamentalment per un treball de camp que, com ja hem dit en l'apartat anterior, ha estat de tipus qualitatiu en una primera fase i quantitatiu en una segona. El tractament estadístic de les dades i el resultat del processament de les entrevistes i observacions realitzades, permeten arribar a resultats que es contrasten amb les hipòtesi plantejades. Aquest apartat és doncs el punt central de la recerca, i constitueix el nucli del nostre treball.

Finalment, el darrer apartat del treball és el de conclusions i en ell es constata l'assoliment dels objectius plantejats i la validació de les hipòtesi. Sorprenen els resultats en validar la hipòtesi de partida, afirmem doncs que hi ha una major comprensió pel públic dels jaciments arqueològics reconstruïts que no pas els consolidats.

This thesis is the result of four years research into the presentation of Bronze and Iron Age archaeological sites in Europe. To focus and define our approach, we chose first to establish which existing archaeological locations had been used to trace the course of European Protohistory, and then to investigate which of these locations were presented to the public on a 1:1 scale. Running parallel to this was our plan to compare the communicative or didactic efficacy of those sites which were presented in a traditional manner - that is, through the preservation of existing remains without further direct intervention - and those which had been three-dimensionally reconstructed or replicated. Was this latter approach an effective means of achieving better public understanding of the period in question? Our field work focused on five archaeological sites from the Iberian period, all located in Catalonia. Four of these display preserved remains, while one is partially-reconstructed.

It may seem ambitious to attempt to analyse Bronze and Iron Age archaeological displays throughout Europe in the limited time span of four years, but our research objectives were quite modest from the outset. Our fundamental aim was to establish how worthwhile it was to carry out volumetric reconstructions of archaeological sites, in all their possible variations.

Our fundamental hypothesis was this: given that most people find it difficult to conceptualise physical space, a visit to a reconstructed archaeological site should help them to reach a better understanding of that space.

The results of our research clearly show, beyond any possible doubt, that people always learn from visiting reconstructed sites. In this regard, significant differences can be seen in the surveys carried out before and after the visit. The surveys from the preserved sites, on the other hand, not only show no evidence of learning having taken place, but actually raise the possibility that such visits increase confusion: in other words, that people understand less as a result. This is a surprising finding, going far beyond the range of our initial hypothesis: the idea that a visit to an archaeological site could actually lead to decreased levels of knowledge and understanding had never occurred to us.