La teoria d'E. Hale sobre la influència dels misteris en la iconografia de les obres d'art medieval va ser e1 mòbil que ens va portar a interessar-nos per la relació text - imatge en el camp de l'art de l'Edat Mitjana. D'altra banda, els treballs que J. Romeu i J. F. Massip han dedicat al teatre assumpcionista català varen fer que aquesta temàtica se'ns presentés com la més apta per ser considerada en un estudi comparatiu amb les arts plàstiques. Aixi doncs, els textos dramàtics assumpcionistes han estat el punt de partida per iniciar la recerca, tant del material artístic, com dels altres elements literaris que hem consultat. D'entre aquests darrers, ens han merescut una atenció especial els relats apòcrifs, especialmente en versions d'època tardana i traslladades al català, però també hem tingut en compte la poesia, els goigs i la literatura religiosa en general.

Altrament, la qüestió del final de la Verge va ser un dels problemes més importants de la mariologia de l'edat mitjana. El silenci que sobre aquest tema mantenen els evangelis canònics i, en conseqüència, l'aparició de relats apòcrifs, van ser la causa de les controvèrsies que va haver de patir la creença assumpcionista i que, lògicament, la iconografia transparenta. Per això resulta indispensable el coneixement dels textos litúrgics, sermons, etc.

Pel que fa ala limits geogràfics d'aquest estudi, també varen ser els textos dramàtics els que ens varen proporcionar les pautes. A part del "tropus" en llatí que s'escenificava a Santa Maria de l'Estany, ens hen arribat les consuetes de tres representacions dramàtiques, escrites en llengua catalana, que se celebraven a Tarragona, València i Elx, respectivament, en la diada de l'Assumpció. La unitat lingüística que presenten aquests textos es complementa amb la primera traducció de la "Legenda Aurea" de Iacopo da Varazze i les obres de Ramon Llull, Francesc Eixemenis, les composicions dels Goigs i els relats apòcrifs que circulaven durant els últims segles de l'Edat Mitjana, com el publicat pel canonge Collell. Un material, doncs, de caràcter divers que respon a intencions i usos diferents, però que estava destinat a glossar la festa de 1'Assumpció utilitzant la llengua catalana.

Així doncs, la unitat lingüística del tema en l'àmbit literari ens va donar els límits per al material artístic. Les obres del nostre "corpus" pertanyen a Catalunya, València i Mallorca. A més, d'acord amb la tradició historiogràfica, també s'hi ha inclòs aquelles obres localitzades en terres aragoneses, però que pel seu estil pertanyen a escoles artístiques valencianes o catalanes.

Pel que fa a la qüestió cronològica, la problemàtica entorn de la creença assumpcionista aconsellava remuntar-se a les primeres representacions conegudes. L'anomenada "Bíblia de Ripoll" (s. XI) ofereix dues il.lustracions especialment interessants per iniciar l'exposició del desenvolupament del tema a les arts plàstiques. Altrament, l'abundància de textos literaris dels segles XIV i XV i els canvis en les diferents esferes de l'àmbit religiós promoguts pel concili de Trento feien gairebé obligatori posar el terme al final del segle XIV.

Finalment, el material artístic aplegat pertany als diferents àmbits de les arts visuals: obres de pintura, com els frontals romànics, els retaules gòtics, alguns conjunts murals o els manuscrits il.lustrats; obres d'escultura, les més abundants de les quals són els retaules, però també hi ha algun timpà, clau de volta. etc.; obres de vidrieria i alguna peça d'orfebreria.

Tot aquest material recollit es divideix clarament en dos grups. En primer lloc hi ha les obres anteriors al segle XIV. És un grup quantitativament reduït, on cada peça sol cooptar amb una única escena del cicle marià, però amb fòrmules iconogràfiques molt variades. En aquest sentit, s'han pogut assenyalar paral.lelismes amb obres d'altres països, amb tractats de mariologia, homilies, etc. Per últim, hem intentat esbrinar quina era la funció de l'escena de temàtica assumpcionista dins del conjunt de l'obra a la qual pertany per tal de copsar el valor i significat precís que es donava a l'obra en qüestió.

El segon bloc és el de les obres dels segles XIV i XV. A diferència del grup anterior, hi ha una gran quantitat de material i, a més a més, en força casos ja es pot afirmar l'existència del cicle, és a dir, que fins a cert punt, les seqüències dels textos literaris són presents a l'art. Aquests dos fets han determinat l'estudi en dues vessants diferents. En primer lloc, hem comentat les diverses tipologies de cada una de les escenes que componen el cicle i les possibles relacions amb els textos contemporanis.

L'altra vesssnt estudiat ha estat la contextualització. Les escenes del cicle assumpcionista que contenen les representacions dramàtiques són presents a les arts plàstiques, però amb unes marcades diferències:

- Primera. Poquíssimes vegades el conjunt d'una obra es dedica únicament al cicle assumpcionista.

- Segona. D'acord amb el material conservat, l'escena de la Dormició és la de major importància, en detriment de la de l'Assumpció. Gràcies a contractes d'obres i descripcions contemporànies podem desvetllar la incógnita: la típica escena de la "Dormitio" o "Transitus", que figura el moment en què Maria lliura l'ànima al seu Fill, solia ser anomenada "Assumpció". Per tant, tot i l'evolució de la creença, l'antiga fórmula bizantina encara era utilitzada per figurar l'entrada de Maria al cel. De fet, la celebració del 15 d'agost comptava amb el costum d'exposar en el centre de l'església una llitera anb la figura de l'anomenada Mare de Déu morta.

- Tercera. El context dins del qual s'insereixen les escenes assumpcionistes propicia que la Coronació sigui l'altra escena representada més sovint. Aquesta composició pot assumir diversos significats que expliquen l'èxit aconseguit. D'una banda, serveix per tancar de manera apoteòsica les seqüències del cicle assumpcionista. De l'altra, al.ludeix al paper d'intercessora per qual M'aria és bàsicament aclamada. Però, a més. sovint es deslliga totalment del cicle per prendre uns valors diferents, per exemple, ser un referent de la glorificació de l'Església, o servir d'imatge de l'arribada d'una ànima pietosa al paradís, tal com ho comenta sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons per a la festa de l'Assurnpció.