Aquest estudi tracta del procés de disseny i construcció de l'edifici de l'Illa Diagonal, a Barcelona. Aquest procés, dirigit pels arquitectes Rafael Moneo i Manuel de Solà-Morales fou interessant i exemplar per la seva complexitat i pel fet de combinar un encadenament de decisions basades en anàlisis objectius amb d'altres més idiosincràtiques i íntimes que son atribuïbles a les dues personalitats dels arquitectes i a les seves interaccions amb el client i l'equip que els recolzava. Un equip que va esta encapçalat per l'autor de l'estudi durant molt temps.
També es considera en aquest estudi que hi ha un valor pedagògic i de testimoni documental perquè el resultat en fou un edifici de qualitat doble: com a peça individual d'arquitectura i com a peça integrada i potenciadora de la ciutat. I aquesta qualitat ha estat reconeguda públicament.

El treball s'estructura en dues parts, la primera analitza els documents del concurs d'idees per a la Illa Diagonal i la segona estudia el projecte de l'edifici principal.
L'anàlisi del concurs revela el parti mitjançant el qual els arquitectes proposen controlar la gran complexitat originaria del lloc i del programa i que consisteix en crear dues entitats diferenciades: un edifici principal amb un volum potent que s'adreci a l'escala de tota la ciutat, posat paral·lel a l'Avinguda Diagonal i un repertori d'edificis menors situats al perímetres de la resta de la illa, adequats a l'escala del barri de les Corts que es troba cap al Sud d'aquella avinguda. Això configura un primer conjunt de problemes arquitectònics i estableix una jerarquia entre ells. L'evolució que van tenir aquests problemes i com es varen solucionar durant el procés de disseny i construcció constituirà la segona part del treball.

El material bàsic per aquesta investigació el constitueixen els documents del Concurs, els 1500 plànols del projecte d'arquitectura, les maquetes realitzades, el projecte d'enginyeria, i els nombrosos documents, informes ... produïts al llarg del procés de definició d'aquest conjunt edificat.
El material gràfic seleccionat que es reprodueix en aquesta tesi està reduït dels originals segons múltiples enters i es mostra en les dimensions més grans possibles per reconèixer la importància que va tenir el projecte dibuixat en el procés de definició d'aquest edifici

Els resultats d'aquest estudi serveixen per recolzar la conclusió del seu autor en el sentit de que les formes de l'edifici s'originen sobretot a partir d'interpretacions del lloc, de la voluntat de construir una imatge per aquell sector de ciutat sense deixar de millorar-ne les qualitats urbanes. La gran majoria de decisions figuratives deriven d'una relació especialment forta de la façana de l'edifici principal amb l'avinguda Diagonal. També foren decisions de gran importància les de relligar el barri de les Corts situat al Sud de la Diagonal amb els barris situats al Nord de la mateixa -que s'aconseguí amb un pas soterrat en prolongació del carrer Constança- i l'adopció per a la planta baixa del mateix pendent que la pròpia Avinguda Diagonal. Ambdues foren imprescindibles per a garantir una inserció suau i positiva de l'edifici en el seu entorn.


L'edifici pot ser explicat com un contenidor d'usos diversos d'escala de la gran ciutat i portadors de "centralitat" pensat per a ser capaç de suportar canvis d'activitat i d'operadors de tota mena. Els usos principals que es donen en l'edifici són un aparcament soterrani, unes galeries comercials, unes oficines i hotel en les plantes superiors. Tots ells amb les seves pròpies instal·lacions i accessos. El conjunt representa un repte arquitectònic considerable que els arquitectes varen convertir en un al·licient del seu edifici: la tensió entre unitat i diversitat.
L'estudi segueix el passos que precediren la implantació final de l'edifici, la seva silueta i volumetria fraccionada, la qualitat dels materials etc, i explica el procés de compromís entre les configuracions d'origen extern i les d'origen intern sorgides d'una laboriosa compatibilitat entre programes.