L’autòmat, la fotografia i la crisi del model de subjectivitat clàssica en el surrealisme. Claude Cahun i Jindřich Štyrský

Abstract

La present investigació té com a objecte d’estudi la significació de la figura del maniquí en el surrealisme, entesa com a imatge representativa o simptomàtica de la crisi del model de subjectivitat clàssica. Per fer-ho, es pren com a exemple l’obra fotogràfica de Claude Cahun i la de Jindřich Štyrský, en les quals, sigui com a objecte o com a concepte, la figura del maniquí adquireix un lloc destacat. En aquest sentit, per una banda, es reflexiona entorn la caiguda del subjecte substancial i es planteja la possibilitat d’entendre la figura de l’autòmat, el maniquí o la nina com una image-symptôme d’un subjecte que ha entrat en crisi; d’una altra, s’aprofundeix en el tractament que té aquesta figura en l’obra fotogràfica de Claude Cahun i en la de Jindřich Štyrský. Recorregut que, alhora, ens submergeix en el surrealisme francès i en el surrealisme txec, dos mons aparentment allunyats que, tanmateix, es troben interconnectats. En els capítols introductoris, que serveixen per ubicar la tesi en el seu marc teòric i contextualitzar l’àmbit d’estudi, a més de definir a què ens referim quan parlem de crisi de la subjectivitat clàssica, es planteja un dels punts de partida de la present investigació, és a dir, la possibilitat d’entendre el surrealisme com una expressió del Romanticisme al segle XX. Al llarg d’aquest recorregut, apareixen així des de l’Olímpia d’E.T.A. Hoffmann a Hadaly de Villiers de l’Isle-Adam, al mateix temps que es fa una aproximació a diferents aspectes que ens ajuden a entendre el surrealisme i el tractament que en aquest té la figura del maniquí. En aquest sentit, es realitza una aproximació als fonaments teòrics del surrealisme, així com a aspectes com el mite, la màgia, la infància o la meravella, que ens porten a parlar, al seu temps, d’un rebuig a un sistema polític, econòmic i social. A continuació, en els capítols centrals, prestant atenció al maniquí, al mateix temps que viatgem al París dels surrealistes, descobrim algunes de les principals manifestacions en què aquesta figura participà. Així, de la Rue surréaliste a les Puppen de Hans Bellmer, transitem fins als capítols dedicats a Claude Cahun i Jindřich Štyrský, en els quals, el maniquí, sigui com a objecte o com a concepte, adquireix un rol destacat. És al llarg d’aquest recorregut, una trama interconnectada d’idees en què cada apartat té la seva raó de ser, que assistim a l’adveniment d’un nou tipus de subjecte. Idea del jo entès com a màscara, que evidencia una realitat contingent, mutable i polimòrfica. Un subjecte entès com a procés, mancat de tota possibilitat de síntesi, marcat per l’alteritat i l’inconscient. En aquest sentit, tal com digué Claude Cahun, “je suis autre, un multiple toujours”. La figura del maniquí surrealista, d’aquesta manera, se’ns presenta com una figura transfronterera, una imatge amb valor de símptoma que es relaciona amb un subjecte construït en gran part fora de si mateix. L’inconscient, l’alteritat o la follia, són alguns dels aspectes que es vinculen amb aquesta inquietant figura. Efígie que, com a doppelgänger o com a tout autre, sovint es converteix en un motiu discursiu que ens porta a parlar de l’emergència de nous models de subjectivitat. Així doncs, en el diàleg entre l’humà i l’inhumà, en la imprecisió dels límits que separen el subjecte de l’autòmat, el maniquí esdevé una expressió de l’unheimlich freudià. Figura que, altrament, se’ns presenta com a passatge. Una imatge de la poésie moderne, tal com observava Nezval, que esdevingué un punt de fuga per retrobar la meravella perduda en un món desencantat.

The present research deals with the figure of the mannequin significance in surrealism, understood as a representative or symptomatic image for the crisis of the classic subjectivity model. Our investigation is based on the photographic works of Claude Cahun and Jindřich Štyrský, in which the figure of the mannequin acquires a prominent place, either as an object or as a concept. On the one hand, this leads us to reflect on how the fall of the substantial subject raises the possibility of understanding the figure of the automaton, the mannequin or the doll as an image-symptôme of a subject who has entered into crisis. On the other hand, our work deepens the understanding of the treatment this figure has in the photographic works of Claude Cahun and Jindřich Štyrský. This journey will immerse us in the French and Czech surrealisms at the same time, two apparently remote worlds that are nevertheless interconnected. In this way, the figure of the surrealist mannequin is presented as a cross-border figure, an image bearing a symptomatic value referring to a subject building himself largely outside his own self. The unconscious mind, the otherness, and the madness are some of the aspects intertwined in this disturbing figure. This effigy, as a doppelgänger or a tout autre, often becomes a discursive motive leading to the emergence of new models of subjectivity. Therefore, in the dialogue between human and inhumane, and in the unclear boundaries separating the subject from the automaton, the mannequin becomes an expression of the Freudian unheimlich; this figure is otherwise presented as a passage. As observed by Nezval, this image of poésie moderne has become a point of escape to regain a lost wonder in a disenchanted world.