La frontera de Tarragona i el castell d'Escornalbou (segles X-XIII)

Abstract

La fundació i instal·lació de la canònica de Sant Miquel a la muntanya d’Escornalbou va ser un dels moments culminants de la conquesta i colonització del Camp de Tarragona durant el segle XII. Són uns fets que hem d’englobar dins el procés de conquesta d’al-Andalus per part dels poders cristians del nord i, en concret, de la conquesta i colonització de la Catalunya Nova en època del comte Ramon Berenguer IV i del seu fill i successor el rei Alfons I el Cast, just després de l’ocupació de Tortosa i Lleida (1148-1149). En les centúries prèvies a la conquesta, el Camp de Tarragona havia estat escenari d’una porfídia entre els dirigents cristians i els andalusins, però, tanmateix, aquella contrada va ser sempre un front secundari en la lluita entre tots dos poders. Al segle XI, aquesta disputa fronterera es va radicalitzar quan el clergat provinent de la reforma eclesiàstica va reclamar als dirigents laics la recuperació i refundació de la Seu metropolitana Tarraconense. L’antiga "civitas" de Tarragona havia passat bona part dels segles altmedievals convertida en una ciutat fantasma d’improbable habitació. Però, a partir de llavors, els comtes de Barcelona van maldar per ocupar-la. La primera part d’aquest treball examina detalladament l’ambient que es vivia a la frontera tarragonina entre els segles X i XII, les opcions estratègiques d’ambdues parts i les alternatives que tots dos bàndols contendents barallaren per la defensa i la conquesta. La segona part d’aquest treball tracta el moviment de la conquesta i com s’ocupà i es colonitzà el territori capturat, l’antic districte andalusí de Siurana, i especialment la demarcació d’Escornalbou. La fundació de la canònica va ser una alternativa per l’ocupació del territori desvinculada de les habituals infeudacions a nobles que aportaven tropes i recursos per la conquesta. Vista aquesta instal·lació, es descriu la canònica d’Escornalbou des de tots els seus angles: les seves primeres passes, els seus integrants, la vida cultural i religiosa, l’exercici de la jurisdicció i les bases econòmiques de la fundació. Així mateix, s’examina l’entorn social i econòmic de les persones que estaven sota la seva dominació. Tot plegat, aquesta és una nova història de la canònica d’Escornalbou des de la seva fundació fins al trànsit dels segles XIII al XIV, just quan començaven a respirar-se els aires de la crisi baixmedieval i s’obria un nou període existencial per a la institució i també per a la resta de Catalunya.

La fundación e instalación de la canónica de Sant Miquel d’Escornalbou fue uno de los momentos culminantes de la conquista y colonización del Camp de Tarragona durante el siglo XII. Son unos hechos que hemos de englobar dentro del proceso de conquista de al-Andalus por parte de los poderes cristianos septentrionales y, en concreto, de la conquista y colonización de la Catalunya Nova en tiempos del conde Ramón Berenguer IV y de su hijo y sucesor el rey Alfonso I el Casto, justo después de la ocupación de Tortosa y Lleida (1148-1149). En las centurias previas a la conquista, el Camp de Tarragona había sido escenario de una porfía entre los dirigentes cristianos y los andalusíes, pero aquella región fue siempre un frente secundario en la lucha entre los dos poderes. En el siglo XI esta disputa fronteriza se radicalizó cuando los clérigos adscritos a la reforma eclesiástica reclamaron a los dirigentes laicos la recuperación y refundación de la Sede metropolitana Tarraconense. La antigua “civitas” de Tarragona había pasado buena parte de los siglos altomedievales convertida en una ciudad fantasma de improbable habitación. Pero a partir de entonces los condes de Barcelona trataron de ocuparla. La primera parte de este trabajo examina detalladamente el ambiente que se vivía en la frontera de Tarragona entre los siglos X y XII, las opciones estratégicas de las dos partes y las alternativas que los dos bandos contendientes barajaron para la defensa y la conquista. La segunda parte de este trabajo trata el movimiento de conquista y cómo se ocupó y se colonizó el territorio capturado, el antiguo territorio andalusí de Siurana, y especialmente la demarcación de Escornalbou. La fundación de la canónica fue una alternativa para la ocupación del territorio desvinculada de las habituales donaciones a nobles que aportaban tropas y recursos a la conquista. Vista esta instalación, se describe la canónica de Escornalbou desde todos sus ángulos: primeros pasos, integrantes, vida cultural y religiosa, el ejercicio de la jurisdicción y las bases económicas de la fundación. También es examinado el entorno social y económico de las personas que estaban bajo su dominación. En definitiva, esta es una nueva historia de la canónica de Escornalbou desde su fundación hasta el tránsito de los siglos XIII al XIV, justo cuando comenzaban a respirarse los aires de la crisis bajomedieval y se abría un nuevo período existencial para la institución y también para el resto de Catalunya.

The foundation and establishment of the canonry of Sant Miquel on the mountain of Escornalbou was one of the culminating moments of the conquest and colonization of the region of Camp de Tarragona during the 12th century. These events must be understood within the process of conquest of al-Andalus by the northern Christian powers and, specifically, of the conquest and colonization of New Catalonia during the time of Count Ramon Berenguer IV and his son and successor King Alfons I the Chaste, right after the occupation of Tortosa and Lleida (1148-1149). In the centuries before the conquest, while the Camp de Tarragona had been the scene of a feud between Christian leaders and the Andalusians, the region had always been a secondary front in the broader struggle between the two powers. In the 11th century, this border dispute became radicalized when the ecclesiastical reform clergy demanded the recovery and refoundation of the metropolitan See of Tarragona by the secular leaders. The old "civitas" of Tarragona had spent a large part of the early medieval centuries reduced to a barely habitable ghost town, but from then on, the counts of Barcelona had made concerted efforts to occupy it. The first part of this paper examines in detail the atmosphere on the Tarragona border between the 10th and 12th centuries, the strategic options open to both parties and the defence and conquest alternatives considered by each contending side. The second part of the paper deals with the movement of the conquest and the subsequent occupation and settling of the captured territory, the old Andalusian district of Siurana, and especially the demarcation of Escornalbou. The foundation of the canonry was an alternative form of territorial occupation, unlike the usual enfeoffments to nobles who provided troops and resources for the conquest. There then follows a description of the canonry of Escornalbou in all its facets: the early steps, its members, cultural and religious life, exercise of authority and economic infrastructure of the foundation. Likewise, the social and economic environment of the people who were under its authority is examined. All in all, this is a new history of the canonry of Escornalbou, from its foundation to the transition from the 13th to the 14th centuries, just when the late-medieval crisis began to emerge and a new existential era was beginning for the institution and Catalonia as a whole.