Elfrida i Elvira: una transició invisible

Abstract

L’anàlisi d’aquests dos melodrames de finals del segle XVIII, Elfrida i Elvira, parteix d’una hipòtesi: la “transició invisible”, proposada com a eix conductor del projecte. La tesi de base és que el llibretista i el compositor, mitjançant la seva obra, intenten conduir el melodrama cap a una nova estructura que només es consolidarà plenament al segle XIX amb Bellini, Donizetti, Rossini i, finalment, Verdi. Després de l’intent de reforma realitzat a Viena amb Gluck, i havent constatat la poca atenció i seguiment que aquesta va rebre especialment a Itàlia, Calzabigi sent la necessitat de crear una nova forma de melodrama. Aquesta ha de tenir en compte les exigències del mecenes i els gustos del públic, però també ha de superar tant l’estructura tradicional metastasiana com l’enfocament que a Itàlia ja sembla superat o, si més no, no plenament acceptat, per tal de dirigir l’òpera cap a una nova via. No existeixen estudis complets i profunds sobre aquestes dues obres, només articles en revistes especialitzades o intervencions en congressos, la majoria dels quals són antics. Aquests breus escrits aborden les dues òperes per separat. Entre ells, cal destacar l’assaig de Giovanni Carlo Ballola L’ultimo Calzabigi: Paisiello e l’Elfrida (1972), centrat en la recepció de l’obra, i el de Rosy Candiani L’intellettuale censurato: Calzabigi e l’Elvira a Napoli nel 1794, on l’autora, després d’una breu comparació amb el drama del 1792 (Elfrida), examina les raons del “presumpte” fracàs de l’obra, ja que no se’n va fer cap reposició després de l’estrena del 12 de gener de 1794. També cal esmentar la contribució de Marita Petzholdt McClymonds: Calzabigi and Paisiello’s “Elfrida” and “Elvira”. Crumbling Conventions within a Rapidly Changing Genre, que, comparant l’estructura textual i musical dels dos drames, els considera un pas important cap a un canvi de gènere que només es consolidarà al segle XIX, donant suport així a la hipòtesi que fonamenta aquest estudi. Igualment rellevant és l’article de Mario Piscitelli I libretti napoletani di Ranieri de’ Calzabigi, una breu anàlisi dels dos textos literaris. També són destacables dues intervencions sobre l’estètica de Calzabigi presentades al Congrés d’estudis celebrat a Livorno el 1996, ciutat natal del poeta: la d’Enrico Fubini L’estetica di Ranieri de’ Calzabigi i la de Michela Garda Il tragico ed il sublime in Ranieri de’ Calzabigi. Hi ha, a més, un estudi més recent del 2012 d’Antony R. Del Donna titulat Opera, Theatrical Culture and Society in Late Eighteenth-Century Naples, el tercer capítol del qual està dedicat explícitament a Elfrida, des del punt de vista del compositor: Giovanni Paisiello’s Elfrida: Operatic Idol, Martyr and Symbol of Nation. Finalment, un estudi del 2016 de Magnus Tessing Schneider, Legacy of an Anti-Patriot: Calzabigi’s Elvira in Naples 1794, que se centra exclusivament en els fets relacionats amb l’ajornament de l’estrena de l’òpera, tema al qual dedicarem un apartat específic al capítol sobre Elvira. En efecte, aquests dos melodrames napolitans, escrits per Calzabigi en la seva maduresa i musicats pel geni de Paisiello, representen encara que de manera subtil un punt d’inflexió cap al melodrama del nou segle, si més no perquè s’hi consolida la idea d’un compositor que posa música a un llibret escrit expressament per a l’ocasió. La recerca s’articularà, com ja s’ha esmentat, a partir de l’anàlisi de les posicions teòriques de Calzabigi, expressades en els seus textos assagístics, i de les dels teòrics napolitans contemporanis. Posteriorment s’estudiarà la naturalesa dels arguments: el d’Elfrida, derivat d’un drama anglès contemporani; el d’Elvira, una invenció original de Calzabigi; així com l’estructura mètrica i estilística dels dos llibrets. També es farà una anàlisi de la part musical i orquestral, amb comparacions pertinents amb altres drames coetanis i amb

El análisis de estos dos melodramas de finales del siglo XVIII, Elfrida y Elvira, parte de una hipótesis: la “transición invisible”, propuesta como eje central del proyecto. La idea de base es que el libretista y el compositor, intentan conducir el melodrama hacia una nueva estructura que solo se consolidará plenamente en el siglo XIX con Bellini, Donizetti, Rossini y finalmente Verdi. Calzabigi, después de su intento de reforma llevado a cabo en Viena, siente la necesidad de crear una nueva forma de melodrama que, sin dejar de tener en cuenta las exigencias del comitente y los gustos del público, supere tanto la estructura tradicional metastasiana como el enfoque que, en Italia, ya parece superado para orientar la ópera hacia un nuevo camino. . Estos breves escritos abordan las dos óperas de manera individual. Entre ellos se encuentra el ensayo de Giovanni Carlo Ballola L’ultimo Calzabigi: Paisiello e l’Elfrida (1972), centrado esencialmente en la fortuna de la obra, y el de Rosy Candiani L’intellettuale censurato: Calzabigi e l’Elvira a Napoli nel 1794, donde la autora, tras una breve comparación con el drama de 1792 (Elfrida), examina las razones del “presunto” fracaso de la obra, ya que no tuvo ninguna reposición tras su estreno el 12 de enero de 1794. También destaca la aportación de Marita Petzholdt McClymonds: Calzabigi and Paisiello’s “Elfrida” and “Elvira”. Crumbling Conventions within a Rapidly Changing Genre, que, comparando la estructura textual y musical de ambos dramas, los considera un paso importante hacia un cambio de género que solo se consolidará en el siglo XIX, reforzando así la hipótesis de este estudio. Se suma el artículo de Mario Piscitelli I libretti napoletani di Ranieri de’ Calzabigi, un breve análisis de los dos textos literarios. Cabe señalar también dos intervenciones sobre la estética de Calzabigi presentadas en el Congreso de estudios celebrado en 1996 en Livorno, ciudad natal del poeta: la de Enrico Fubini L’estetica di Ranieri de’ Calzabigi y la de Michela Garda Il tragico ed il sublime in Ranieri de’ Calzabigi. Existe un estudio más reciente, publicado en 2012 por Antony R. Del Donna, titulado Opera, Theatrical Culture and Society in Late Eighteenth-Century Naples, cuyo tercer capítulo se centra en Elfrida, desde el punto de vista del compositor: Giovanni Paisiello’s Elfrida: Operatic Idol, Martyr and Symbol of Nation. Finalmente, un estudio de 2016 de Magnus Tessing Schneider, Legacy of an Anti-Patriot: Calzabigi’s Elvira in Naples 1794, que sin embargo se limita a tratar los hechos relacionados con el aplazamiento del estreno de la ópera, cuestión a la que se dedicará un apartado específico en el capítulo correspondiente a Elvira. De hecho, estos dos melodramas napolitanos, escritos por Calzabigi en su plena madurez y musicados de Paisiello, representan aunque de forma velada un punto de inflexión hacia el melodrama del nuevo siglo, si no fuera más que por la afirmación de la idea de un compositor escribiendo música para un libreto creado expresamente para la ocasión. La investigación se desarrollará, como ya se ha mencionado, analizando en primer lugar las posiciones teóricas de Calzabigi expuestas en sus escritos ensayísticos, así como las de los teóricos napolitanos contemporáneos. A continuación se estudiará la naturaleza del argumento: en Elfrida, derivado de un drama inglés contemporáneo; en Elvira, una invención original de Calzabigi; y la estructura métrica y estilística de ambos libretos.

The analysis of these two operas, Elfrida and Elvira, the result of the collaboration between Ranieri de Calzabigi and Giovanni Paisiello, is based on a hypothesis: the "invisible transition," proposed as the guiding thread of this project. The premise is that the librettist and composer, through their work, attempt to steer melodrama toward a new structure that would only fully emerge in the 19th century with Bellini, Donizetti, Rossini, and eventually Verdi. Calzabigi, after his reform efforts in Vienna with Gluck and having experienced the limited attention and following that such reform met with especially in Italy felt the need to create a new form of melodrama. This form, while still considering the demands of patrons and audience tastes, would surpass both the traditional Metastasian structure and the approach that already seemed outdated or not fully embraced in Italy, aiming to direct opera toward a new path. There are no comprehensive or in-depth studies on these two works, only articles in specialized journals or papers presented at conferences, most of which are rather dated. These brief writings examine the two works individually. Among them is Giovanni Carlo Ballola’s essay L’ultimo Calzabigi: Paisiello e l’Elfrida (1972), which focuses mainly on the reception of the opera, and Rosy Candiani’s L’intellettuale censurato: Calzabigi e l’Elvira a Napoli nel 1794, where the author, after a brief comparison with the 1792 drama (Elfrida), examines the reasons behind the "alleged" failure of the opera, since there was no revival after its premiere on January 12, 1794. Another contribution is by Marita Petzholdt McClymonds: Calzabigi and Paisiello’s “Elfrida” and “Elvira”. Crumbling Conventions within a Rapidly Changing Genre, which, by comparing the textual and musical structures of the two dramas, considers them an important step toward a genre transformation that would solidify only in the 19th century—thus supporting the hypothesis at the core of this study. Also relevant is Mario Piscitelli’s article I libretti napoletani di Ranieri de’ Calzabigi, a brief analysis of the two literary texts. Noteworthy as well are two interventions on Calzabigi's aesthetics, both presented at the 1996 conference in Livorno, the poet’s birthplace: Enrico Fubini’s L’estetica di Ranieri de’ Calzabigi and Michela Garda’s Il tragico ed il sublime in Ranieri de’ Calzabigi. There is also a more recent work from 2012 by Antony R. Del Donna, titled Opera, Theatrical Culture and Society in Late Eighteenth-Century Naples, where the third chapter explicitly focuses on Elfrida, from the perspective of the composer: Giovanni Paisiello’s Elfrida: Operatic Idol, Martyr, and Symbol of Nation. Finally, there is a 2016 study by Magnus Tessing Schneider, Legacy of an Anti-Patriot: Calzabigi’s Elvira in Naples 1794, which focuses specifically on the events surrounding the postponement of the opera’s premiere a subject we will address in the chapter dedicated to Elvira. Indeed, these two Neapolitan melodramas, written by Calzabigi in his late years and set to music by Paisiello’s genius, represent even if subtly a turning point toward the melodrama of the new century, if only because they reflect the idea of a composer setting music to a libretto written specifically for the occasion. The investigation will begin, as already mentioned, by analyzing Calzabigi's theoretical positions as expressed in his essays, alongside those of contemporary Neapolitan theorists. It will then explore the nature of the plots: that of Elfrida, derived from a contemporary English drama, and that of Elvira, an original invention by Calzabigi, as well as the metrical and stylistic structure of the two librettos. There will also be an analysis of the musical and orchestral components, with appropriate comparisons to contemporary dramas and to opera buffa. Furthermore, we will examine the presumed reasons for the