Aquest treball gira a l'entorn de la gestació i l'evolució de l'obra de Merleau-Ponty en base a la hipòtesi que l'obra de Proust ha tingut un paper molt important en la definició de la darrera ontologia del filòsof. L'objectiu és analitzar la presència velada de La Recerca amb vista a interpretar algunes de les intuïcions més enigmàtiques dels darrers escrits.
Si bé l'obra de Merleau-Ponty es centra inicialment en la qüestió de la visió i en l'anàlisi del cos perceptiu, de seguida neix l'interès per la paraula com un procés derivat del món perceptiu que potencia l'instrument significant del cos. L'expressió corporal i lingüística definirà l'estructura ontològica que determina els vincles orgànics que el subjecte manté amb el món. L'experiència d'aquesta dependència mútua entre elements interns i externs, visibles i invisibles, dibuixa un Ésser de porositat. Aquest pas d'una fenomenologia de la percepció a una ontologia de la visió es realitza en bona part sobre la idea de quiasme (terme que pren de la retòrica). L'estil de Proust excel·leix precisament perquè descriu en detall els elements quiasmàtics que enllacen la vivència amb aquell invisible on es submergeix la mirada i dóna compte del rerefons latent que impregna tota experiència. La petita frase musical o el gust de la magdalena (Pel camí de Swann) no són idees provocades des del subjecte sinó que s'esdevenen en la vivència, sorgeixen naturalment, i per això Merleau-Ponty les anomena idees sensibles. En aquest tipus d'idees troba un punt de recolzament per vertebrar el sensible: són els indicis que el que hi ha és una fissió que fa néixer el visible i l'invisible alhora, l'un per l'altre, són l'expressió d'una idealitat que no és estrangera a la carn, sinó que, al contrari, li dóna els seus eixos, la seva profunditat i les seves dimensions.
A partir d'un cert moment, el filòsof assumeix la necessitat d'haver d'abandonar un llenguatge eloqüent per passar a un llenguatge de significació indirecta que li permeti, seguint el camí traçat per Proust, aprofundir en la riquesa de la multiplicitat sensible (pensem en les descripcions de l'aigua de la piscina a L'Oeil et l'Esprit, del color vermell dels teixits, del desvetllament del matí, etc., a Le visible et l'invisible). El filòsof reprèn aquest estil orgànic per poder definir una ontologia del sensible que retroba en l'obra de Proust, especialment en les idees sensibles i en el rerefons de passivitat, uns puntals que cimenten la darrera formulació del quiasme. A la llum de l'estil proustià, l'experiència perceptiva que descriu Merleau-Ponty esdevé un mode específic de l'ésser i revela una definició del quiasme a partir de l'acte creatiu. El treball posa de manifest aquesta consonància estilística, confrontant els textos dels dos autors des de la forma, i sobretot, des del fons on tots dos es submergeixen. Més enllà de rastrejar el substrat filosòfic d'una obra de ficció, s'indaga en allò que la literatura i la filosofia es poden llegar l'una a l'altra.

This thesis revolves around the way Merleau-Ponty's work has evolved and is based on the hypothesis that Proust's work has played a very important role in shaping the philosopher's later ontology. Its objective is to study the veiled influence of In Search of Lost Time with a view to interpreting some of the most enigmatic intuitions of the later writings.
Although Merleau-Ponty's work initially focuses on the notion of seeing and an analysis of the perceptive body, an interest soon arises for the word as a process derived from the perceived world which enhances the instrument of signification of the body. Bodily and linguistic expression define the ontological structure which determines the organic links that the subject maintains with the world. The experience of this mutual dependence between internal and external, visible and invisible elements makes up a Porous being. This step from a phenomenology of perception towards an ontology of seeing is largely formulated around the idea of the chiasm (a term that he borrows from rhetoric). Proust's style excels precisely for its detailed description of chiasmic elements which link living experience with the invisible whereby our seeing is immersed into and becomes aware of the latent backdrop which impregnates all experience. The small phrase of the musical piece or the taste of the piece of cake (Swann's Way) are not ideas provoked by the subject but arise from experience. They spring up naturally, and that's why Merleau-Ponty calls them ideas of sensation. He finds a point of support in this type of ideas with which to vertebrate the sensible: they are indications that there is a fissure which gives birth to the visible and the invisible at the same time. Both the former and the latter are the expression of an ideality which is not alien to the flesh, but on the contrary, gives it its axis, its depth and its dimensions.
From a certain moment on, the philosopher recognises the need to give up an eloquent language in order to proceed towards a language of indirect signification which will enable him, following the path marked out by Proust, to delve in depth into the wealth of sensible multiplicity (for example, the descriptions of pool water in "Eye and Mind, of the red colour of fabrics, of the coming of dawn, etc., in The visible and the invisible). The philosopher takes up this organic style once again in order to define an ontology of the sensible which he rediscovers in Proust's work, especially in the sensible ideas and the backdrops of passivity, pillars on which rests the later formulation of the chiasm. In the light of the Proustian style, perceptive experience described by Merleau-Ponty becomes a specific mode of being which reveals a definition of the chiasm through the creative act. The thesis deals with this stylistic consonance, approaching the texts by the two authors from the point of view of form, and above all, from the depth where both of them are immersed. More than tracing the philosophical substratum of a work of fiction, it delves into the realm where literature and philosophy can be linked to one another.