Espectacularització seriocòmica del discurs. Ironia, sàtira i paròdia a Un desheretat de Llucià de Samòsata

Abstract

Un desheretat de Llucià de Samòsata és una declamació del gènere de les controvèrsies que posa en escena un discurs judicial fictici amb les paraules de defensa d'un jove a qui el seu pare vol desheretar per segona vegada. Aquesta obra ha estat considerada tradicionalment de poca importància dins del corpus de l'autor, com si fos un mer producte de pràctica escolar o una mostra de la seva primera producció quan encara no aportava res al món literari. Fins i tot, alguns acadèmics han dubtat de la seva autoria, al·legant que no pot pertànyer a Llucià per la seva aparent senzillesa i la pretesa manca de contingut profund. L'objectiu d'aquesta tesi, doncs, és la de demostrar el valor literari d’aquesta obra, tot analitzant-ne els trets més característics de la producció de l’autor i descrivint-ne les principals innovacions que aquest discurs va aportar al gènere. En la primera part, analitzem l’estat de la qüestió en els estudis acadèmics sobre la vida i l’obra de Llucià, així com del que s’ha publicat sobre Un desheretat. El següent capítol analitza la teoria de l’humor a l’antiguitat i es focalitza sobre l’ús de l’ironia com a recurs còmic a aquesta declamació, especialment en el desenvolupament de la relació entre el fill i la madrastra. Tot seguit, s’examinen els procediments satírics i com els utilitza Llucià per transmetre la seva habitual crítica social en contra d’una societat grecoromana que ha desnaturalitzat els vincles familiars tradicionals i es comporta mogut per la insensatesa, la cobdícia i els abusos. Finalment, s’observa com Llucià utilitza la paròdia literària per fer evolucionar un text, ja de per sí construït segons els estàndards retòrics del moment, i convertir-lo en una peça d’entreteniment interactiu amb un públic que cerca reptes intel·lectuals originals. Tots aquests components ens permetran valorar el grau de maduresa literària d’aquest text de Llucià i determinar-ne la seva importància dins del corpus de l’autor i en el conjunt del seu gènere.

Lucian's speech Disowned has traditionally been considered an unimportant piece in this author's corpus and, indeed, many modern scholars have denied his authorship. The aim of this dissertation is to analyse the literary technique behind this speech in order to show that it should be attributed to the maturity period of Lucian's activity, because of the quality of its construction and the inclusion of three of this author's most characteristic literary strategies. With Irony, satire and parody, Lucian proposes a literary game to his public consisting of reelaborating the genre of declamation. This fictional speech removes the traditional boundaries between author, narrator and audience, while offering a ruthless social critique through humour.