La cobla segons el gramòfon. La interpretació de les sardanes entre 1920 i 1950

Abstract

La cobla segons el gramòfon; la interpretació de les sardanes entre 1920 i 1950, és una tesi doctoral que sorgeix de l’interès per la recuperació històrica dels models interpretatius de la música per a cobla de la primera meitat de segle XX. L’estudi està basat en l’anàlisi exhaustiva de documents sonors (enregistrats entre 1920 i 1950), que permet determinar les pràctiques interpretatives dels músics de cobla d’aquell període. La tesi desenvolupa, a més, un sistema d’anàlisi inèdit i fonamentat en l’observació auditiva que, en el futur, podrà ser aplicat i utilitzat per a recuperar qualsevol mena de pràctica interpretativa que hagi estat enregistrada en un document sonor -més enllà de la música per a cobla-.

La tesi planteja les següents hipòtesis:

• Totes les cobles del segon quart de segle XX tocaven els mateixos tipus de repertori però no totes utilitzaven els mateixos criteris a l’hora d’interpretar-lo.

• Hi havia cobles que s’especialitzaven en un tipus de sardanes o un altre i es produí en aquell període la diferenciació entre el que avui en diem tocar gironí i tocar barceloní.

• També en aquell període (1920-1950) es produí la diferenciació entre el que avui en diem sardanes balladores i sardanes de concert.

• Les cobles tocaven de manera diferent en funció de si la sardana era més o menys balladora.

• Al llarg del període estudiat hi hagué una progressiva homogeneïtzació d’estils compositius i interpretatius.

• L’estat de conservació i la precisió en la documentació de les fonts sonores és rellevant per obtenir uns resultats d’observació i d’anàlisi fiables.

Els resultats d’aquesta tesi confirmen les hipòtesis plantejades, si bé demostren que la digitalització, entesa com la producció i conservació d’una reproducció singular d’un enregistrament, pot estar més o menys manipulada (amb uns criteris que poden estar descrits o no), de manera que els resultats de les anàlisis resten sempre subjectes a aquestes consideracions.

En síntesi, la tesi constata que des de l’any 1920 a l’any 1930 es produïren la major part dels enregistraments que tenim documentats. També es constata que els autors més enregistrats foren Vicenç Bou, Enric Morera, Pep Ventura, Josep Maria Tarridas, Joaquim Serra, Juli Garreta i Josep Vicens; essent considerats Bou, Tarridas i Vicens els principals autors de sardanes balladores, mentre que Morera, Serra i Garreta foren considerats els màxims exponents de les sardanes de concert.

La tesi demostra que cada cobla tenia uns criteris interpretatius propis, amb lleugeres variacions segons l’estil de la composició; i que aquests criteris interpretatius propis de cada cobla solien anar més d’acord amb l’estil compositiu d’uns autors o uns altres, cosa que provocava que les cobles tinguessin, cadascuna, un cert grau d’especialització en tocar sardanes més balladores o de concert. Fou durant els anys vint que es consolidà la diferència entre sardanes balladores i de concert i, probablement, les diferències interpretatives entre cobles com els Montgrins i la Barcelona ajudaren a aquesta divisió. En certa manera, encara avui dia es reconeixen unes pràctiques interpretatives més populars conegudes com “tocar de Girona” i unes altres més elitistes actualment identificades amb l’academicisme conegudes com “tocar de Barcelona”. No obstant això, l’estudi analític dels enregistraments demostra, també, que al llarg dels anys estudiats es produí un progressiu procés d’homogeneïtzació en la manera d’interpretar les sardanes que, ha desembocat en la manera d’interpretar les sardanes en l’actualitat.

La cobla según el gramófono; la interpretación de las sardanas entre 1920 y 1950, es una tesis doctoral que surge del interés por la recuperación histórica de los modelos interpretativos de la música para cobla de la primera mitad de siglo XX. El estudio está basado en el análisis exhaustivo de documentos sonoros (registrados entre 1920 y 1950), que permite determinar las prácticas interpretativas de los músicos de cobla de aquel periodo. La tesis desarrolla, además, un sistema de análisis inédito y fundamentado en la observación auditiva que, en el futuro, podrá ser aplicado y utilizado para recuperar cualquier tipo de práctica interpretativa que haya sido registrada en un documento sonoro -más allá de la música para cobla-.

La tesis plantea las siguientes hipótesis: • Todas las coblas del segundo cuarto de siglo XX tocaban los mismos tipos de repertorio pero no todas utilizaban los mismos criterios a la hora de interpretarlo.

• Había coblas que se especializaban en un tipo de sardanas u otro y se produjo en ese periodo la diferenciación entre lo que hoy llamamos tocar de Girona y tocar de Barcelona.

• También en ese período (1920-1950) se produjo la diferenciación entre lo que hoy llamamos sardanas bailadoras y sardanas de concierto.

• Las coblas tocaban de manera diferente en función de si la sardana era más o menos bailadora.

• A lo largo del período estudiado hubo una progresiva homogeneización de estilos compositivos e interpretativos.

• El estado de conservación y la precisión en la documentación de las fuentes sonoras es relevante para obtener unos resultados de observación y de análisis fiables.

Los resultados de esta tesis confirman las hipótesis planteadas, si bien demuestran que la digitalización, entendida como la producción y conservación de una reproducción singular de una grabación, puede estar más o menos manipulada (con unos criterios que pueden ser descritos o no ), de manera que los resultados de las análisis quedan siempre sujetos a estas consideraciones.

En síntesis, la tesis constata que desde el año 1920 a 1930 se produjeron la mayor parte de las grabaciones que tenemos documentadas. También se constata que los autores más registrados fueron Vicenç Bou, Enric Morera, Pep Ventura, Josep Maria Tarridas, Joaquim Serra, Juli Garreta y Josep Vicens; siendo considerados Bou, Tarridas y Vicens los principales autores de sardanas bailadoras, mientras que Morera, Serra y Garreta fueron considerados los máximos exponentes de las sardanas de concierto.

La tesis demuestra que cada cobla tenía unos criterios interpretativos propios, con ligeras variaciones según el estilo de la composición; y que estos criterios interpretativos propios de cada cobla solían ir más acorde con el estilo compositivo de unos autores u otros, lo que provocaba que las coblas tuvieran, cada una, un cierto grado de especialización en tocar sardanas más bailadoras o de concierto. Fue durante los años veinte que se consolidó la diferencia entre sardanas bailadoras y de concierto y, probablemente, las diferencias interpretativas entre coblas como los Montgrins y la Barcelona ayudaron a esta división. En cierto modo, aunque hoy en día se reconocen unas prácticas interpretativas más populares conocidas como “tocar de Girona” y otras más elitistas actualmente identificadas con el academicismo conocidas como “tocar de Barcelona”. Sin embargo, el estudio analítico de las grabaciones demuestra, también, que a lo largo de los años estudiados se produjo un progresivo proceso de homogeneización en el modo de interpretar las sardanas que, ha desembocado en la manera de interpretar las sardanas en el actualidad.

The cobla according to the gramophone; The interpretation of sardanes between 1920 and 1950 is a PHD that emerged from the interest in the historical recovery of cobla music of the first half of twentieth century. The study is based on auditory observation that, in the future, can be applied and used to recover any kind of interpretative practice that has been recorded in a sound document –beyond of music for cobla-.

The PHD raises the following hypotheses:

• All the cobles of the second quarter of the twentieth century played the same types of repertoire but not all used the same criteria when performing it.

• There were cobles who specialized in a type of sardana or another and there was a difference between what is called to play in Girona’s or Barcelona’s stlye.

• Also, in that period (1920-1950), the distinction between what nowadays is called sardanes to dance or sardanes for concert was produced.

• The cobles played differently depending on whether the sardana was more or less danceable.

• Throught the period studied there was a progresive homogenization of compositional and interpretative styles.

• The state of conservation and precision in the documentation of the sources is relevant to obtain reliable observation and analysis results.

The results of this thesis confirm the hypotheses raised and they show that digitization, understood as the production and conservation of a singular recording reproduction, that can be more or less manipulated (with criteria that can be described or not) so that the results of the analyzes are always subjected to these considerations.

In summary, the thesis states that from the year 1920 to the year 1930 most of the recordings we have documented were produced. It is also noted that the most recorded authors were Vicenç Bou, Enric Morera, Pep Ventura, Josep Maria Tarridas, Joaquim Serra, Juli Garreta and Josep Vicens. Bou, Tarridas and Vicens were considered the main authors of sardanes to dance while Morera, Serra and Garreta were considered the greatest exponents of sardanes of concert.

The thesis shows that each cobla had its own interpretative criteria, but with slight variations depending on the style of the composition; and this unique interpretative criteria of each cobla used to go together with the compositional style of some authors or others and this caused that the cobles had, each one, a certain degree of specialization when playing more danceable or concert sardanes. It was during the twenties that the difference between dance and concert sardanes was consolidated, and probably the interpretative differences between cobles such as Montgrins and Barcelona helped this division. In a way, even today, some of the most popular interpretative practices known as “tocar de Girona” and other more elitist are currently identified with academicism known as “tocar de Barcelona”. However, the analytical study of the recordings also shows that over the years studied there was a progresive process of homogeneization in the way of performing sardanes, which has led to the way of performing sardanes nowadays.