El cant dels goigs orals a Catalunya i a Andorra

Abstract

A mitjan del segle XIX Manuel Milà i Fontanals, que havia investigat abastament el gènere dels goigs, va concloure que estaven emparentats amb la dansa trobadoresca. Aquesta afirmació ha estat reproduïda –de vegades amb una visió distorsionada– a bona part de la historiografia del gènere. Amb la finalitat de reconduir el discurs i aportar-hi eines científiques d’anàlisi i crítica, hem pres com a premissa l’afirmació de Milà i Fontanals i hem concretat les relacions entre els goigs actuals i les danses dels segles xiii, xiv i xv. L’anàlisi dels tractats poètics i del repertori líric occitanocatalà de l’època ha estat clau per comprendre aquestes relacions i com l’estructura estròfica pròpia dels goigs moderns no s’hi ajusta completament en qüestions d’extensió, d’argument i del paper de la retronxa. L’encaix perfecte cal situar-lo al final del segle xv a l’entorn literari de Bernat Fenollar i els certàmens literaris de València. La impremta va afavorir des del primer moment la difusió i la creació d’obres del nou gènere que es consolidava. N’hem resseguit les traces en cançoners manuscrits, fulls impresos del segle xvi i en les primeres notacions musicals: una de monòdica i quatre de polifòniques. A Catalunya i a Andorra encara avui es canten diverses lletres de goigs dels segles xv i xvi i s’hi poden reconèixer alguns elements melòdics que ja eren presents a les notacions musicals d’aquells segles. L’aplec d’un corpus de mig miler goigs enregistrats en els darrers quaranta anys, complementat amb un nombre semblant de notacions escrites des de final del segle xix fins a l’actualitat, ha permès confegir per primer cop una síntesi dels models musicals de gran extensió del país. L’anàlisi de les estructures musicals dels goigs enregistrats aporta informacions significatives sobre els mecanismes i característiques musicals orals del gènere, com ara la singular alternança dels versos melòdics, el cant a veus i l’articulació rítmica giusto sil·làbic. L’estudi etnomusicològic aporta una visió global del cants dels goigs a Catalunya i Andorra i, alhora, exemples i eines per a futures recerques.

A mediados del siglo XIX Manuel Milà i Fontanals, que había investigado ampliamente el género de los ‘goigs’, concluyó que estaban emparentados con la dansa trobadoresca. Esta afirmación ha sido reproducida –a veces con una visión distorsionada– en buena parte de la historiografía del género. Con la finalidad de reconducir el discurso y aportar herramientas científicas de análisis y crítica, hemos tomado como premisa la afirmación de Milà i Fontanals y hemos concretado las relaciones entre los goigs actuales y las danses de los siglos xiii, xiv y xv. El análisis de los tratados poéticos y del repertorio lírico occitano-catalán de la época ha sido clave para comprender estas relaciones y como la estructura estrófica propia de los ‘goigs’ modernos no se ajusta completamente en cuestiones de extensión, de argumento y del papel de la retroncha. El encaje perfecto lo debemos situar al final del siglo xv en el entorno literario de Bernat Fenollar y los certámenes literarios de Valencia. La imprenta favoreció desde el primer momento la difusión y la creación de obras del nuevo género que se consolidaba. Hemos recorrido sus rastros en cancioneros manuscritos, en hojas estampadas del siglo xvi y en las primeras notaciones musicales: una monódica y cuatro polifónicas. En Cataluña y en Andorra todavía hoy se cantan diferentes letras de ‘goigs’ de los siglos xv y xvi y se pueden reconocer algunos de sus elementos melódicos que ya estaban presentes en las notaciones musicales de aquellos siglos. La recopilación de un corpus de medio millar de ‘goigs’ grabados en los últimos cuarenta años, complementado con un número parecido de notaciones musicales escritas desde finales del siglo xix hasta la actualidad, han permitido confeccionar por primera vez una síntesis de los modelos musicales de gran extensión del país. El análisis de las estructuras musicales de los ‘goigs’ grabados aporta informaciones significativas sobre los mecanismos y características musicales orales del género, como la singular alternancia de los versos melódicos, el canto a voces y la articulación rítmica giusto silábico. El estudio etnomusicológico aporta una visión global del del canto de los ‘goigs’ en Cataluña y Andorra y, a su vez, ejemplos y herramientas para futuras investigaciones.

In the mid-nineteenth century, Manuel Milà i Fontanals, who had extensively investigated the genre of ‘goigs’, concluded that they were related to the troubadour dances. This affirmation has been reproduced - sometimes with a distorted vision - in a good part of the historiography of the genre. In order to redirect the discourse and provide scientific tools for analysis and criticism, we have taken the statement of Milà i Fontanals as a premise and we have specified the relationships between the current goigs and the danses of the 13th, 14th and 15th centuries. The analysis of the poetic treatises and the Occitan-Catalan lyrical repertoire of the time has been key to understanding these relationships and how the verse structure proper to modern ‘goigs’ does not fully fit in questions of extension, argument and the role of the retroncha. We must place the perfect fit at the end of the 15th century in the literary environment of Bernat Fenollar and the literary contests of Valencia. The printing press favored from the first moment the diffusion and the creation of works of the new genre that was consolidated. We have traced its traces in handwritten songbooks, on sixteenth-century stamped sheets, and in the earliest musical notations: one monodic and four polyphonic. In Catalonia and Andorra, different lyrics of ‘goigs’ from the 15th and 16th centuries are still sung today and some of their melodic elements that were already present in the musical notations of those centuries can be recognized. The compilation of a corpus of half a thousand ‘goigs’ recorded in the last forty years, complemented by a similar number of musical notations written from the late nineteenth century to the present, have allowed for the first time to make a synthesis of the musical models of great extension of the country. The analysis of the musical structures of the recorded ‘goigs’ provides significant information on the mechanisms and oral musical characteristics of the genre, such as the singular alternation of melodic verses, the singing to voices and the rhythmic articulation giusto syllabic. The ethnomusicological study provides a global vision of the song of the ‘goigs’ in Catalonia and Andorra and, in turn, examples and tools for future research.