El secret carmesí de la corona doble d’or. La tria de llengua de la Cancelleria d’Aragó a partir de les lletres reials redactades per Bernat Metge

Abstract

L’objecte d’aquesta tesi és la tria de llengua de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó segons que es desprèn del total de les lletres reials redactades per l’escriptor Bernat Metge com a secretari dels Reis Joan I i la seva muller Violant de Bar (també catalogo elementalment totes les lletres de Metge al servei del Rei Martí, però en general no les tinc en compte més enllà). Les tres llengües que s’hi fan servir, l’aragonès, el català i el llatí, hi dibuixen clarament un patró pel qual la tria de llengua sol dependre de la destinació. Per a explicar aquesta distribució, recorro als models de la planificació lingüística d’Einar Haugen i del marcatge de Carol Myers-Scotton. El model de Haugen inclou no només les quatre operacions sovint represes (selecció, codificació, extensió i elaboració) sinó també tres criteris. Partint-ne, suposo que la tria de llengua de la Cancelleria d’Aragó pren forma sota dues menes de condicionants. Dels criteris haugenians d’eficiència i acceptabilitat, centrats en l’usuari, n’extrec quatre factors substancials —nativitat, aprenentatge, codificació i autoreconeixement—, relatius a les capacitats i l’autoidentificació de la Cancelleria, i determinats per la seva naturalesa en tant que Cancelleria de la Corona d’Aragó, per oposició a qualsevol altre marc de sobirania. En canvi, el criteri haugenià d’idoneïtat se centra en el missatge i en el grau de precisió amb què l’usuari vol expressar-lo. Així, assumeixo, seguint el model de Myers-Scotton, que la tria de llengua de la Cancelleria és portadora d’un missatge, de tipus intencional, amb el qual, segons sostinc, es fa una declaració sobre la sobirania del Rei, quasi sempre afirmant-la. Aquest missatge, però, cal adaptar-lo a cada destinació, perquè la relació implicada en la sobirania és diferent amb cada interlocutor. És això el que crea la necessitat de precisió a què ha de fer front el dispositiu de tria de llengua de la Cancelleria. Per a comprendre aquest funcionament variable torna a ser útil el model de Myers-Scotton. Entrant en el seu concepte nuclear de conjunt de drets i obligacions, aïllo dos criteris actius sobre la tria de llengua de la Cancelleria —anomeno 'criteris' els condicionants que, a diferència dels factors substancials, impliquen una decisió (conscient o inconscient). Sota el criteri de mateixesa, hom decideix si donar prominència a la mateixesa o a la diferència, i en això, el valor de cadascuna de les tres llengües disponibles ve de la distància formal que la separa de la de l’interlocutor. En canvi, en resposta al criteri de caràcter, la Cancelleria atribueix al Rei, servint-se de la llengua que n’és l’índex, el conjunt de trets que escenifica la relació amb l’interlocutor que convé més a la sobirania del Rei. D’aquesta manera, l’aragonès i el català, mitjançant la mateixesa i la reclamació dels diferents títols de sobirà dels Estats de la Corona, permeten d’estrènyer el lligam entre el Rei i, respectivament, una part dels seus súbdits, per als quals creix la necessitat d’obeir, alhora que, en la diplomàcia, cada romanç lliura un combat particular en la defensa de la independència de la Corona d’Aragó respecte dels seus veïns immediats, el Regne de França i la Corona de Castella. El català també identifica la Família reial, i el llatí indica tant la pertinença catòlica com el vigor legal. Amb l’edició d’unes cinquanta lletres majoritàriament fins ara inèdites, exploro possibles anàlisis quant als factors substancials, i aprofundeixo en una que mesura l’acció dels meus dos criteris. Hi detecto compatibilitat general de les lletres analitzades —majoritàriament de la Reina Violant— amb el que suposo, però també alguns contraexemples.

En esta tesis me ocupo de la elección de lengua de la Cancillería real de la Corona de Aragón según se manifiesta en el corpus de cartas reales que el conocido escritor Bernat Metge redactó como secretario de los reyes Juan I y su mujer Violante de Bar (también catalogo las cartas de Metge sirviendo al rey Martín, pero en general no las considero más allá). En este corpus, cuyas lenguas son el aragonés, el catalán y el latín, emerge claramente un patrón que a grandes rasgos enlaza la elección de lengua com la destinación de las cartas. Para explicar esta distribución, recurro a los modelos de la planificación lingüística de Einar Haugen y del marcaje de Carol Myers-Scotton. El modelo de Haugen incluye no sólo las cuatro conocidas operaciones (selección, codificación, implantación y elaboración), sino también tres criterios. A partir de ellos, sitúo la elección de lengua de la Cancillería de Aragón bajo el influjo de dos tipos de condicionantes. Basándome en los criterios haugenianos de eficiencia y aceptabilidad, centrados en el usuario, extraigo cuatro factores sustanciales —natividad, aprendizaje, codificación y autorreconocimiento—, que atañen a las capacidades y a la autoidentificación de la Cancillería, y que son determinados por su naturaleza de Cancillería de la Corona de Aragón y no de otro marco de soberanía. En cuanto al criterio haugeniano de idoneidad, su foco es el mensaje y el grado de precisión con que el usuario quiere transmitirlo. Siguiendo el modelo de Myers-Scotton, asumo que hay un mensaje, de naturaleza intencional, en las elecciones de lengua de la Cancillería, y sostengo que su objetivo es hacer una declaración sobre la soberanía del rey, generalmente afirmándola. Este mensaje, sin embargo, debe ser adaptado a cada destinación, porque la relación subyacente a la soberanía cambia según el interlocutor. Esto es lo que crea el deseo de precisión al que la elección de lengua de la Cancillería debe hacer frente. De nuevo, el modelo de Myers-Scotton resulta útil para comprender esta relación variable. Diseccionando su concepto central de conjunto de derechos y obligaciones, aíslo dos criterios activos en la elección de lengua de la Cancillería —por 'criterios' entiendo condicionantes que, a diferencia de los factores sustanciales, implican una decisión (consciente o inconsciente). Por el criterio de mismidad, se decide si situar el énfasis sobre la mismidad o sobre la diferencia. Para ello, las lenguas disponibles son consideradas por su proximidad formal a la lengua del interlocutor. Bajo el criterio de carácter, la Cancillería, sirviéndose de la lengua que lo indica, atribuye al rey el conjunto de rasgos que pone en escena la relación con el interlocutor que es más provechosa para la soberanía del rey. Así, aragonés y catalán, tanto por mismidad como por reclamación de los títulos reales de los estados de la Corona, estrechan el vínculo entre el rey y, respectivamente, una parte de sus súbditos y así les empujan a obedecer, mientras que en el panorama diplomático cada romance pelea por su lado para salvaguardar la independencia de la Corona de Aragón ante sus vecinos inmediatos, el reino de Francia y la corona de Castilla. El catalán también identifica a la Familia real, y el latín indica tanto la afiliación católica como el vigor legal. Habiendo editado unas cincuenta cartas mayoritariamente aún no publicadas, exploro posibles análisis para testar la acción de los factores sustanciales, y profundizo en uno que evalúa el funcionamiento de mis dos criterios. Las cartas analizadas —en gran parte, de la reina Violante— muestran compatibilidad general con mis suposiciones, pero contienen también algunos contraejemplos.

In this thesis I attend to the language choice device of the Royal Chancery of the Crown of Aragon as it manifests in the corpus of royal letters that prominent Catalan writer Bernat Metge wrote in his capacity as secretary to kings John I and his wife Yolande of Bar (Metge’s letters for king Martin are also elementally catalogued but not chiefly considered). In this corpus Aragonese, Catalan and Latin are used, and a clear pattern mainly linking language choice to letter destination emerges. To explain the policy producing this distribution, I resort to the language planning model by Einar Haugen and to the Markedness model by Carol Myers-Scotton. Haugen’s model includes not just the four well-known operations (selection, codification, implementation and elaboration), but also three criteria. After these, I suppose that the language choice device of the Chancery of Aragon is shaped by two kinds of agents. Based on the Haugenian criteria of efficiency and acceptability, that relate to the user, I extract four substantial factors —namely, those of nativity, training, codification and self-recognition—, concerning the capabilities and the self-identification of the Chancery, and determined by its nature as being the Chancery of the Crown of Aragon and not of any other sovereignty frame. As for the Haugenian criterion of adequacy, it points at the message and at the degree of precision with which the user wishes to convey it. I assume, in line with Myers-Scotton’s model, that there is a message, of intentional nature, in the language choices performed by the Chancery, and I contend that its goal is to comment on the sovereignty of the king, most generally in the sense of asserting it. This message, however, needs to be fitted to each destination, because the relationship that underlies sovereignty varies from interlocutor to interlocutor. This is what creates the wish for precision the language choice device of the Chancery needs to cope with. Again, Myers-Scotton’s model proves useful at charting this varying relationship. By dissecting its core concept of rights-and-obligations set, I isolate two criteria at play in the language choice device of the Chancery —by 'criteria' I understand agents that, unlike the substantial factors, involve a decision (be it conscious or unconscious). By the sameness criterion, a decision is made on whether to place emphasis on sameness or on difference. At that, available languages are considered by their formal closeness to the language of the interlocutor. Under the persona criterion, the Chancery, by using the given language that indexes it, vests the king with the set of characteristics that enacts the one relationship with the interlocutor that is most beneficial for the king’s sovereignty. Thus, Aragonese and Catalan, respectively, both by sameness and by state kingship claim, tighten the bond between the king and a subset of his subjects and so push them into compliance, while in the diplomatic scene each of them puts up its particular fight in keeping the Crown of Aragon independent from its neighbours, the kingdom of France and the Crown of Castile. Catalan also identifies the Royal Family, while Latin indexes both Catholic affiliation and legal force. Having edited some fifty mostly unpublished letters, I explore possible analyses to test the action of the substantial factors, and I go deeper in one that assesses the working of the two hypothesised criteria. Its result shows general agreement of the data —for the most part, from letters sent by queen Yolande— with my suppositions, but also a certain amount of counter-evidence.