Inner Mongolians’ everyday forms of resistance to the dual displacement from place and culture: On oral traditions, physical places, and metaphysical relations

Abstract

Actualmente, el món s'enfronta a crisis interrelacionades de caràcter mediambiental, social i polític. En el centre d'aquests desafiaments domina una manera de ser que ha consagrat la ideologia del creixement, fomentant una elit global i permetent institucions autoritàries i antidemocràtiques. Aquestes forces amenacen amb esborrar les diverses perspectives epistèmiques i ontològiques del món. Les comunitats indígenes i marginades, especialment, s'han enfrontat a múltiples formes de desplaçament: geogràfic, cultural i temporal. Cada vegada és més urgent comprendre com aquestes comunitats resisteixen a les estructures hegemòniques, ja que les seves diverses maneres de ser i conèixer són fonamentals per a abordar les crisis a les quals ens enfrontem. Encara que la literatura acadèmica ha reconegut la importància de preservar aquestes maneres de ser, s'ha prestat menys atenció als llocs autèntics i quotidians on resideix aquest coneixement ocult. A causa d'aquestes circumstàncies, aquesta tesi explora com els mongols de l'interior es resisteixen a les formes entrecreuades de poder, posant especial atenció en el poder estatal ; així com examinant la colonialitat endurable que soscava les relacions ontològiques i epistemològiques mongoles. Per a analitzar aquestes dinàmiques, s’empra tant teories decoloniales com de decreixement. En concret, identifica i examina els pilars clau de l'estil de vida i la cosmovisió de Mongòlia Interior sota pressions sistèmiques. Els capítols empírics il·lustren les formes quotidianes de resistència mitjançant les quals els mongols mantenen la seva autonomia i afirmen la seva capacitat d'acció. Aquestes conclusions es basen en un estudi etnogràfic de 10 mesos de durada en Ujimchin Oriental, Mongòlia Interior (la Xina), complementat amb les percepcions de set anys de compromís continu en relació amb el lloc dels fets. La tesi comença situant aquests actes quotidians de resistència en un context històric, examinant la relació entre Mongòlia Interior i la Xina per a comprendre la dialèctica de la historicitat i la resistència. A continuació, aprofundeix en les tradicions orals, com la poesia i el cant (capítol IV) i la narració d'històries a través de jocs tradicionals (capítol V), com a pilars de la resistència. En aquests costums està camuflat un coneixement ocult que revela les realitats viscudes pels mongols, proposant contra-arguments als relats de construcció nacional que han estat imposats per l'Estat xinès. A continuació, l'atenció se centra en els espais materials i físics de resistència, amb una anàlisi de la iurta com a lloc de funcionalitat i continuïtat cultural (Capítol VI). Malgrat els esforços de l'Estat per deslegitimar o desplaçar aquests espais, la vida en iurtes continua sent important, encara que amb formes noves i canviants. A continuació s'exploren les dimensions metafísiques de la resistència, centrant-se especialment en l'ofrena Ovoo, un ritual que encarna aspectes clau de l'ontologia relacional mongola (Capítol VII). Aquest ritual situa el món més-que-humà per mitjà de la sanctificació de llocs específics, desafiant directament la ideologia productivista que redueix les prades a un lloc de mera extracció i producció. A través de les relacions espirituals amb les deïtats de la terra i els avantpassats, els mongols afirmen una visió del món que contraresta les narratives i polítiques estatals homogeneïtzadores. Aquestes dimensions espirituals enriqueixen i aprofundeixen altres formes de resistència quotidiana. Donats els riscos i la impracticabilitat de la resistència oberta a Mongòlia Interior, les formes quotidianes de resistència adquireixen major importància. Aquests actes subtils garanteixen la persistència dels modes de vida, la producció de coneixements i la transmissió cultural mongols en condicions d'opressió. En localitzar els guions ocults de la vida quotidiana, aquesta recerca contribueix a la importància d'ampliar la comprensió analítica de la resistència, ja que dona veu a les persones més oprimides.

Actualment, el mundo se enfrenta a crisis interrelacionadas de carácter medioambiental, social y político. En el centro de estos desafíos domina una forma de ser que ha consagrado la ideología del crecimiento, fomentando una élite global y permitiendo instituciones autoritarias y antidemocráticas. Estas fuerzas amenazan con borrar las diversas perspectivas epistémicas y ontológicas del mundo. Las comunidades indígenas y marginadas, especialmente, se han enfrentado a múltiples formas de desplazamiento: geográfico, cultural y temporal. Cada vez es más urgente comprender cómo estas comunidades resisten a las estructuras hegemónicas, ya que sus diversas formas de ser y conocer, son fundamentales para abordar las crisis a las que nos enfrentamos. Aunque la literatura académica ha reconocido la importancia de preservar estas formas de ser, se ha prestado menos atención a los lugares auténticos y cotidianos donde reside ese conocimiento oculto. Debido a estas circunstancias, esta tesis explora cómo los mongoles del interior se resisten a las formas entrecruzadas de poder, poniendo especial atención en el poder estatal ; así como examinando la colonialidad endurable que socava las relaciones ontológicas y epistemológicas mongolas. Para analizar estas dinamicas se emplea tanto teorías decoloniales como de decrecimiento. En concreto, identifica y examina los pilares clave del estilo de vida y la cosmovisión de Mongolia Interior bajo presiones sistémicas. Los capítulos empíricos ilustran las formas cotidianas de resistencia mediante las cuales los mongoles mantienen su autonomía y afirman su capacidad de acción. Estas conclusiones se basan en un estudio etnográfico de 10 meses de duración en Ujimchin Oriental, Mongolia Interior (China), complementado con las percepciones de siete años de compromiso continuo en relación con el lugar de los hechos. La tesis comienza situando estos actos cotidianos de resistencia en un contexto histórico, examinando la relación entre Mongolia Interior y China para comprender la dialéctica de la historicidad y la resistencia. A continuación, profundiza en las tradiciones orales, como la poesía y el canto (capítulo IV) y la narración de historias a través de juegos tradicionales (capítulo V), como pilares de la resistencia. En estas costumbres está camuflado un conocimiento oculto que revela las realidades vividas por los mongoles, proponiendo contraargumentos a los relatos de construcción nacional que han sido impuestos por el Estado chino. A continuación, la atención se centra en los espacios materiales y físicos de resistencia, con un análisis de la yurta como lugar de funcionalidad y continuidad cultural (Capítulo VI). A pesar de los esfuerzos del Estado por deslegitimar o desplazar estos espacios, la vida en yurtas sigue siendo importante, aunque con formas nuevas y cambiantes. A continuación se exploran las dimensiones metafísicas de la resistencia, centrándose especialmente en la ofrenda Ovoo, un ritual que encarna aspectos clave de la ontología relacional mongola (Capítulo VII). Este ritual sitúa el mundo más-que-humano mediante la santificación de lugares específicos, desafiando directamente la ideología productivista que reduce las praderas a un lugar de mera extracción y producción. A través de las relaciones espirituales con las deidades de la tierra y los antepasados, los mongoles afirman una visión del mundo que contrarresta las narrativas y políticas estatales homogeneizadoras. Estas dimensiones espirituales enriquecen y profundizan otras formas de resistencia cotidiana. Dados los riesgos y la impracticabilidad de la resistencia abierta en Mongolia Interior, las formas cotidianas de resistencia adquieren mayor importancia. Estos actos sutiles garantizan la persistencia de los modos de vida, la producción de conocimientos y la transmisión cultural mongoles en condiciones de opresión. Al localizar los guiones ocultos de la vida cotidiana, esta investigación contribuye a la importancia de ampliar la comprensión analítica de la resistencia, ya que da voz a las personas más oprimidas.

The world is currently grappling with intersecting crises—environmental, social, and political. At the heart of these challenges lies a dominant way of being that has enshrined the growth ideology, fostering a global elite and enabling authoritative, anti-democratic institutions. These forces threaten to erase the world’s diverse epistemic and ontological perspectives. Indigenous and marginalized communities, in particular, have faced multiple forms of displacement—geographical, cultural, and temporal. Understanding how these communities resist hegemonic structures is increasingly urgent, as their diverse ways of being and knowing are critical to addressing the crises we face. While scholarship has acknowledged the importance of preserving these ways of being, less attention has been given to the authentic, everyday sites where such hidden knowledge resides. Against this backdrop, this thesis explores how Inner Mongolians resist intersecting forms of power, with a particular focus on state power. It examines the enduring coloniality that undermines Mongolian ontological and epistemological relationships, employing both decolonial and degrowth theories to analyze these dynamics. Specifically, it identifies and examines the key pillars of the Inner Mongolian lifestyle and cosmovision under systemic pressures. The empirical chapters illuminate the everyday forms of resistance through which Mongolians maintain autonomy and assert agency. These findings are grounded in a 10-month ethnographic study in East Ujimchin, Inner Mongolia, China, supplemented by insights from seven years of ongoing engagement with the field site. The thesis begins by situating these everyday acts of resistance within a historical context, examining the relationship between Inner Mongolia and China to understand the dialectics of historicity and resistance. It then delves into oral traditions, including poetry and song (Chapter IV) and storytelling through traditional games (Chapter V), as sites of resistance. These practices locate hidden bodies of knowledge that shed light on the lived realities of Mongolians, offering counternarratives to the nation-building narratives imposed by the Chinese state. Next, the focus shifts to the material and physical spaces of resistance, with an analysis of the yurt as a locus of functionality and cultural continuity (Chapter VI). Despite state-led efforts to delegitimize or displace these spaces, yurt-based living maintains importance, albeit in new and evolving ways. This is followed by an exploration of the metaphysical dimensions of resistance, particularly focusing on the Ovoo offering—a ritual that embodies key aspects of Mongolian relational ontology (Chapter VII). This ritual situates the more-than-human world by sanctifying specific places, directly challenging the productivist ideology that reduces the grassland to a site of mere extraction and production. Through spiritual relationships with land deities and ancestors, Mongolians assert a worldview that counters homogenizing state narratives and policies. These spiritual dimensions enrich and deepen other forms of everyday resistance. Given the risks and impracticalities of overt resistance in Inner Mongolia, everyday forms of resistance take on heightened significance. These subtle acts ensure that Mongolian ways of life, knowledge production, and cultural transmission persist under oppressive conditions. In locating the hidden scripts of everyday life, this research contributes to the importance of expanding the analytical understanding of resisting as it gives agency and voice to the most oppressed people.