Culture-led adaptive reuse of industrial heritage within the urban regeneration of European postindustrial cities / Transformacions urbanes a l’Europa postindustrial : adaptive reuse del patrimoni industrial per a finalitats culturals

Abstract

Arrel de la relocalització industrial derivada de la globalització, les regions desindustrialitzades han hagut de fer front al declivi del seu eix socioeconòmic principal i a l’obsolescència i abandó d’un gran nombre d’edificis industrials. En aquest context, han proliferat els processos de regeneració urbana basats en la promoció de l’art i la cultura («regeneracions culture-led») en estreta vinculació amb la transformació d’antics edificis industrials («adaptive reuse del patrimoni industrial per a finalitats culturals»). Aquests projectes de regeneració urbana han comportat repetidament dinàmiques de gentrificació i polarització social, mercantilització dels sectors culturals i creatius, i instrumentalització i banalització del patrimoni cultural. La nostra investigació sosté que aquestes dinàmiques lesives no estan intrínsecament vinculades al concepte de regeneració culture-led ni al d’adaptive reuse del patrimoni industrial, sinó a les seves praxis, subjugades a les lògiques sistèmiques del context postindustrial neoliberal del que formen part. Creiem que la natura política del patrimoni industrial pot impulsar una oposició a aquestes lògiques sistèmiques i una construcció de regeneracions culture-led lliures d’aquestes dinàmiques lesives. Per demostrar-ho, la present tesis ha estudiat la resignificació d’antics edificis industrials i llur transformació en equipaments culturals per tal de determinar quins factors contribueixen a que aquestes transformacions urbanes siguin sostenibles a llarg termini socialment, cultural, econòmica i mediambiental. En primer lloc, s’aporta un marc teòric que incideix en la dimensió política del patrimoni i la seva praxis. A continuació, s’examina la relació entre planificació urbana i polítiques culturals en dos estudis de cas –Barcelona i el Ruhrgebiet–. Finalment, es realitza una anàlisi transnacional comparativa i s’estableixen una sèrie de conclusions que, sense tenir caràcter d’universalitat ni de totalitat, contribueixen a identificar factors clau per a una relació entre transformació urbana i polítiques culturals que contribueixi a la creació de ciutats postindustrials sostenibles.

Con la relocalización industrial derivada de la globalización, las regiones desindustrializadas han tenido que afrontar el declive de su principal eje socioeconómico, así como la obsolescencia y abandono de un gran número de edificios industriales. En este contexto, han proliferado los procesos de regeneración urbana basados en la promoción del arte y la cultura en estrecha vinculación con la transformación de antiguos edificios industriales («adaptive reuse del patrimonio industrial con fines culturales»). Estos proyectos de regeneración urbana han conllevado repetidamente dinámicas de gentrificación y polarización social, mercantilización de los sectores culturales y creativos, e instrumentalización y banalización del patrimonio cultural. Nuestra investigación sostiene que estas dinámicas lesivas no están intrínsecamente vinculadas al concepto de regeneración culture-led ni al de adaptive reuse del patrimonio industrial, sino a sus praxis, sometidas a las lógicas sistémicas del contexto postindustrial neoliberal del que forman parte. Creemos que la naturaleza política del patrimonio industrial puede impulsar una oposición a estas lógicas sistémicas y la construcción de regene- raciones culture-led libres de dichas dinámicas lesivas. Para demostrarlo, la presente tesis ha estudiado la resignificación de antiguos edificios industriales y su transformación en equipamientos culturales con el fin de determinar qué factores contribuyen a que estas transformaciones urbanas sean sostenibles a largo plazo social, cultural, económica y medioambientalmente. En primer lugar, se aporta un marco teórico que incide en la dimensión política del patrimonio y de su praxis. A continuación, se examina la relación entre planificación urbana y políticas culturales en dos estudios de caso –Barcelona y Ruhr. Finalmente, se realiza un análisis transnacional comparativo y se establecen una serie de conclusiones que, sin tener carácter de universalidad ni de totalidad, contribuyen a identificar factores clave para una relación entre transformación urbana y políticas culturales que contribuya a la creación de ciudades sostenibles.

As a result of industrial relocation due to globalisation, deindustrialised regions have had to face the decline of their main socio-economic axis as well as the obsolescence and abandonment of a large number of industrial buildings. In this context, urban regeneration processes based on the promotion of arts and culture have proliferated in close connection with the transformation of former industrial buildings («adaptive reuse of industrial heritage for cultural purposes»). These urban regeneration projects have repeatedly produced dynamics of gentrification and social polarisation, commodification of the cultural and creative sectors, and instrumentalization and trivialisation of cultural heritage. Our research argues that these harmful dynamics are not intrinsically linked to the concept of culture-led regeneration nor to that of adaptive reuse of industrial heritage, but to their practices, which are subject to the systemic logics of the post-industrial neoliberal context of which they are a part. We believe that the political nature of industrial heritage can spearhead a defiance against such systemic logics for the construction of culture-led regenerations that are devoid of these harmful dynamics. To support this, the present thesis addresses the re- signification of former industrial buildings and their transformation into cultural facilities in order to determine which factors can contribute to making postindustrial urban transformations socially, culturally, economically and environmentally sustainable in the long term. Firstly, a comprehensive theoretical framework is provided that focuses on the political dimension of heritage and its practice. Subsequently, we examine the relationship between urban planning and cultural policies through two case studies –Barcelona and the Ruhr–. Finally, a comparative transnational analysis is carried out, from which we draw a set of conclusions that, without being universal or all-encompassing, contribute to identifying key factors for a relationship between urban transformation and cultural policies that contributes to the creation of sustainable post-industrial cities.