Programes de rehabilitació urbana integral enfront de la segregació. Una anàlisi comparada del Pla de Barris de Barcelona i el Contrat de Ville de París

Abstract

En les darreres dècades, l'increment persistent de les desigualtats socials a les ciutats europees ha impulsat la implementació de diversos programes de rehabilitació urbana integral amb l’objectiu de millorar les condicions de vida als barris més vulnerables i fer front a les causes i els efectes de la segregació. Aquestes programes han sigut promoguts tant per les institucions europees, com pels governs nacionals i regionals o pels propis municipis afectats, i es caracteritzen per la intervenció en àrees concretes, la transversalitat de les actuacions, la col·laboració administrativa, la implicació de la ciutadania, així com la disposició a ser avaluats. Mitjançant la comparació entre dos programes de rehabilitació urbana integral implementats a les ciutats de Barcelona i París, el Pla de Barris (2016-2024) i el Contrat de Ville (2015-2023), la present tesi estudia la influència de tres factors en el disseny, implementació i impacte dels programes: 1) el marc institucional, 2) el règim de tinença i la titularitat de l’habitatge i 3) les polítiques d'habitatge. L'interès d'aquesta comparació es deriva de les notables diferències en l'estructura administrativa dels respectius Estats, les característiques del mercat de l'habitatge i les respectives polítiques en matèria d’habitatge. En el cas de París, els programes han estat promoguts des de l'Estat, mentre que a Barcelona, aquests han sigut principalment impulsats des de l'àmbit regional o local. Pel que fa a les característiques de l’habitatge, París compta amb un important parc d'habitatge assequible de titularitat pública, el qual és pràcticament irrellevant a Barcelona. A més, a París el règim de tinença principal és el lloguer, en contrast amb Barcelona, on gran part dels residents són propietaris del seu habitatge. Finalment, mentre que a França es promouen importants polítiques d’habitatge vinculades a les de rehabilitació, a Espanya aquestes polítiques tenen un abast més limitat. L’evidència aportada per la recerca demostra la importància d’aquests tres factors en el desenvolupament dels programes de rehabilitació urbana integral i evidencia la necessitat de tenir-los en compte en el disseny i aplicació de projectes futurs, tant a Barcelona i París com en altres ciutats.

En las últimas décadas, el persistente incremento de las desigualdades sociales en las ciudades europeas ha impulsado la implementación de diversos programas de rehabilitación urbana integral con el objetivo de mejorar las condiciones de vida en los barrios más vulnerables y hacer frente a las causas y efectos de la segregación. Estos programas han sido promovidos tanto por las instituciones europeas como por los gobiernos nacionales y regionales o por los propios municipios afectados, y se caracterizan por la intervención en áreas concretas, la transversalidad de las actuaciones, la colaboración administrativa, la implicación de la ciudadanía, así como la disposición a ser evaluados. Mediante la comparación entre dos programas de rehabilitación urbana integral implementados en las ciudades de Barcelona y París, el Pla de Barris (2016-2024) y el Contrat de Ville (2015-2023), la presente tesis estudia la influencia de tres factores en el diseño, implementación e impacto de los programas: 1) el marco institucional, 2) el régimen de tenencia y la titularidad de la vivienda, y 3) las políticas de vivienda. El interés de esta comparación se deriva de las notables diferencias en la estructura administrativa de los respectivos Estados, las características del mercado de la vivienda y las políticas respectivas en materia de vivienda. En el caso de París, los programas han sido promovidos desde el Estado, mientras que en Barcelona, estos han sido principalmente impulsados desde el ámbito regional o local. En cuanto a las características de la vivienda, París cuenta con un importante parque de vivienda asequible de titularidad pública, el cual es prácticamente irrelevante en Barcelona. Además, en París el régimen de tenencia principal es el alquiler, en contraste con Barcelona, donde gran parte de los residentes son propietarios de su vivienda. Finalmente, mientras que en Francia se promueven importantes políticas de vivienda vinculadas a las de rehabilitación, en España estas políticas tienen un alcance más limitado. La evidencia aportada por la investigación demuestra la importancia de estos tres factores en el desarrollo de los programas de rehabilitación urbana integral y evidencia la necesidad de tenerlos en cuenta en el diseño y aplicación de proyectos futuros, tanto en Barcelona y París como en otras ciudades.

In recent decades, the persistent rise in social inequalities across European cities has driven the implementation of various comprehensive urban rehabilitation programmes (also referred to as Area-Based Initiatives) aimed at improving living conditions in the most vulnerable neighbourhoods and addressing both the causes and effects of segregation. These programmes have been promoted by European institutions, national and regional governments, as well as the affected municipalities themselves, and are characterised by interventions in targeted areas, cross-sectoral approaches, administrative collaboration, citizen involvement, and a commitment to evaluation. By comparing two Area-Based Initiatives implemented in the cities of Barcelona and Paris — the Pla de Barris (2016-2024) and the Contrat de Ville (2015-2023) — this thesis examines the influence of three factors on the design, implementation, and impact of such programmes: (1) the institutional framework, (2) housing tenure and property ownership, and (3) housing policies. The relevance of this comparison stems from the notable differences between the countries' administrative structures, housing market characteristics, and respective housing policies. In the case of Paris, the programmes have been primarily promoted by the State, whereas in Barcelona, they have been driven mainly at the regional or local level. Regarding housing characteristics, Paris benefits from a significant stock of publicly owned affordable housing, which is almost negligible in Barcelona. Moreover, rental housing is the dominant tenure form in Paris, contrasting with Barcelona, where homeownership prevails among residents. Finally, while France promotes significant housing policies linked to urban rehabilitation, Spain’s housing policies remain more limited in scope. The evidence provided by this research highlights the importance of these three factors in the development of Area-Based Initiatives and underscores the need to consider them when designing and implementing future projects, both in Barcelona and Paris as well as in other cities.