El periodismo ante el movimiento vecinal y las transformaciones urbanas en el área metropolitana de Barcelona: De la Ley de Prensa (1966) al primer gobierno municipal democrático (1979-1983)

Abstract

Aquesta investigació analitza la representació del moviment veïnal català de l'àrea metropolitana de Barcelona a la premsa generalista i veïnal entre els anys 1966 i 1983. Es centra en dos períodes clau: el final del franquisme, caracteritzat per una intensa mobilització sociopolítica i una creixent repressió, i la transició a la democràcia, marcada pel progressiu establiment del sistema autonòmic i de partits polítics, els efectes de la crisi econòmica i l’aparició d’un creixent desencís polític.

A partir d’una anàlisi de contingut diacrònic, s’examinen les informacions publicades sobre els problemes derivats del creixement demogràfic i l’expansió urbanística especulativa, a més dels seus efectes negatius a l’hora de garantir el dret a l’habitatge i a la ciutat. També s’analitzen aquelles informacions en què intervenen actors socials aliens als centres de poder polític-econòmics, especialment el moviment veïnal, identificant la representació que s’ofereix de les accions dels protagonistes de les informacions i l’evolució cronològica de les característiques que se’ls assignen. La mostra de mitjans de comunicació està composta per La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Mundo Diario, Avui, El Periódico i la revista veïnal Grama, i s’analitzen els exemplars publicats durant dues setmanes per any entre 1966, data d’aprovació de la Llei de Premsa, i 1983, any de finalització de la primera legislatura municipal democràtica.

L’estudi busca determinar com la premsa va representar el moviment veïnal i si aquestes representacions van reflectir el seu paper com a actor social actiu i contrahegemònic enfront de la dictadura franquista. Els resultats mostren que, tot i que la cobertura mediàtica va ser en general favorable a les reivindicacions del moviment veïnal, va predominar un enfocament androcèntric, deshumanitzat i elitista que va limitar la participació ciutadana i, després del final de la dictadura, va afavorir la desmobilització social dels actors extraparlamentaris. En última instància, això va provocar la marginació dels moviments socials per part de les noves elits polítiques democràtiques i va debilitar la confiança de la ciutadania en els mitjans de comunicació.

Esta investigación analiza la representación del movimiento vecinal catalán del área metropolitana de Barcelona en la prensa generalista y vecinal entre los años 1966 y 1983. Se centra en dos períodos clave: el final del franquismo, caracterizado por una intensa movilización sociopolítica y una creciente represión, y la transición a la democracia, marcada por el progresivo establecimiento del sistema autonómico y de partidos políticos, los efectos de la crisis económica y el surgimiento de un creciente desencanto político.

A partir de un análisis de contenido diacrónico, se examinan las informaciones publicadas sobre los problemas derivados del crecimiento demográfico y la expansión urbanística especulativa, además de sus efectos negativos a la hora de garantizar el derecho a la vivienda y a la ciudad. También se analizan aquellas informaciones en las que intervienen actores sociales ajenos a los centros de poder político-económicos, especialmente el movimiento vecinal, identificando la representación que se ofrece de las acciones de los protagonistas de las informaciones y la evolución cronológica de las características que se les asignan. La muestra de medios de comunicación está compuesta por La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Mundo Diario, Avui, El Periódico y la revista vecinal Grama, y se analizan los ejemplares publicados durante dos semanas por año entre 1966, fecha de aprobación de la Ley de Prensa, y 1983, año de finalización de la primera legislatura municipal democrática.

El estudio busca determinar cómo la prensa representó al movimiento vecinal y si estas representaciones reflejaron su papel como un actor social activo y contrahegemónico frente a la dictadura franquista. Los resultados muestran que, aunque la cobertura mediática fue en general favorable a las reivindicaciones del movimiento vecinal, predominó un enfoque androcéntrico, deshumanizado y elitista que limitó la participación ciudadana y, tras el fin de la dictadura, favoreció la desmovilización social de los actores extraparlamentarios. En última instancia, esto provocó la marginación de los movimientos sociales por parte de las nuevas élites políticas democráticas y debilitó la confianza de la ciudadanía en los medios de comunicación.

This research analyzes the representation of the Catalan neighborhood movement in the metropolitan area of Barcelona in both general and neighborhood press between 1966 and 1983. It focuses on two key periods: the end of Francoism, characterized by intense socio-political mobilization and increasing repression, and the transition to democracy, marked by the progressive establishment of the autonomous system and political parties, the effects of the economic crisis, and the emergence of growing political disenchantment.

Through a diachronic content analysis, the study examines published news on the issues arising from demographic growth and speculative urban expansion, as well as their negative effects on guaranteeing the right to housing and the city. It also analyzes news featuring social actors outside the centers of political and economic power, particularly the neighborhood movement, identifying how their actions were represented and tracking the chronological evolution of the attributes assigned to them. The sample of media outlets includes La Vanguardia, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Mundo Diario, Avui, El Periódico, and the neighborhood magazine Grama, with an analysis of issues published during two selected weeks per year between 1966, the year the Press Law was passed, and 1983, the end of the first democratic municipal legislature.

The study aims to determine how the press represented the neighborhood movement and whether these representations reflected its role as an active and counter-hegemonic social actor against the Francoist dictatorship. The findings show that although media coverage was generally favorable to the movement’s demands, a predominantly androcentric, dehumanized, and elitist perspective limited civic participation and, after the end of the dictatorship, contributed to the social demobilization of non-parliamentary actors. Ultimately, this led to the marginalization of social movements by the new democratic political elites and weakened public trust in the media.