Los edificios residenciales urbanos de José Antonio Coderch, 1964-1969: las plantas bajas como construcción de espacio público

Abstract

(English) This research analyzes urban residential buildings designed by J.A. Coderch between 1964 and 1969, specifically exploring his relationship with the city. The study uses ground floors as an analytical tool, understood as the ground plane - a crucial intersection point between building and urban environment. Coderch's professional career spanned approximately from 1940 until his death in 1984. During this time, he constructed 12 urban buildings, mostly in Barcelona, plus other unrealized projects. The study period begins in 1964 with the commission for the Girasol building. In the following three years, he developed almost simultaneously three emblematic works: the Girasol building (1964-1967), the Trade Towers (1965-1969), and the Banco Urquijo housing complex (1967-1971), which won the FAD Prize in 1972. These projects enabled him to access the commission for the Sarriá Garages housing complex (1968-1975). During this period, he also completed other relevant projects such as the competition for Banco Sabadell, the Roviralta Foundation building, and the Monitor building. In just five years, a significant evolution is observed in the scale and complexity of his urban projects, advancing from small semi-public interventions to large projects incorporating extensive pedestrian public areas. This progression allowed him to develop both typological and urban research and evolution. Although the characteristic fragmentation of volumes and facades in his work can sometimes complicate understanding his urban proposal, an analysis free from formal judgments reveals that his projects, far from isolating themselves from the city, express a clear intention of urban integration and continuity, enriching the environments where they are inserted. This intention materializes through four conceptual strategies present in all his projects: 1. Permeability: His designs favor access and interaction with the surroundings through eliminating enclosures, creating covered porches and passages, and incorporating permeable base levels. 2. Parcel cession as public space: By setting back buildings from plot boundaries, the generated free spaces are conceived as extensions of public space. 3. Creation of public gardens and green areas: A key element adopting three main forms: public gardens integrated into private projects, garden streets, and garden levels. 4. Vertical articulation of the ground floor: The ground plane acquires a dynamic and complex configuration in its section. Although Coderch has often been considered an anti-urban architect, supposedly disinterested in the city, this study demonstrates the contrary. His rejection was not directed at the city itself, but at the dichotomy imposed by two predominant 20th-century urban models: the traditional model (street alignment, closed blocks, ventilation courtyards) and modern urbanism (functionality, isolated high-rise buildings, urban discontinuity). Faced with these limitations, Coderch developed hybrid alternatives transcending this classification. This work maintains that his proposals retain their validity in contemporary debates on architecture and city. Following Professor Manuel de Solà-Morales, who affirmed that building a city involves generating civic, collective, and common spaces through architectural design, we can consider J.A. Coderch a profoundly urban architect, committed to an architecture that dialogues with the city and enhances public space quality.

(Català) Aquesta investigació analitza els edificis residencials urbans projectats per J.A. Coderch entre 1964 i 1969, explorant específicament la seva relació amb la ciutat. L'estudi utilitza com a eina analítica les plantes baixes, enteses com el pla de terra, punt crucial d'intersecció entre edificació i entorn urbà. La carrera professional de Coderch va abastar aproximadament des de 1940 fins al seu traspàs el 1984. Durant aquest temps va construir 12 edificis urbans, majoritàriament a Barcelona, a més d'altres projectes no materialitzats. El període estudiat comença el 1964 amb l'encàrrec de l'edifici Girasol. En els tres anys següents va desenvolupar gairebé simultàniament tres obres emblemàtiques: l'edifici Girasol (1964-1967), les Torres Trade (1965-1969) i el conjunt d'habitatges del Banc Urquijo (1967-1971), premi FAD 1972. Aquests projectes li van facilitar l'accés a l'encàrrec de les Cotxeres de Sarrià (1968-1975). Durant aquest temps també va realitzar altres projectes rellevants com el concurs per al Banc Sabadell, l'edifici per a la Fundació Roviralta i l'edifici Monitor. En només cinc anys s'observa una evolució significativa en l'escala i complexitat dels seus projectes urbans, avançant des de petites actuacions semipúbliques fins a grans projectes amb àmplies àrees per a vianants públiques. Aquesta progressió li va permetre desenvolupar una investigació i evolució tant tipològica com urbana. Tot i que la fragmentació de volums i façanes característica de la seva obra pot dificultar la comprensió de la seva proposta urbana, una anàlisi lliure de judicis formals revela que els seus projectes, lluny d'aïllar-se de la ciutat, expressen una clara intenció d'integració i continuïtat urbana, enriquint els entorns on s'insereixen. Aquesta voluntat es materialitza en quatre estratègies conceptuals presents en tots els seus projectes: 1. Permeabilitat: Els seus dissenys afavoreixen l'accés i interacció amb l'entorn mitjançant l'eliminació de tancaments, creació de porxos i passadissos coberts, i incorporació de sòcols permeables. 2. Cessió de parcel•la com a espai públic: En endarrerir l'edificació respecte als límits de la parcel•la, els espais lliures generats es conceben com a extensions de l'espai públic. 3. Creació de jardins i àrees verdes públiques: Element clau que adopta tres formes principals: jardins públics integrats en projectes privats, carrers-jardí i plantes-jardí. 4. Articulació vertical de la planta baixa: El pla de terra adquireix una configuració dinàmica i complexa en la seva secció. Tot i que sovint s'ha considerat Coderch un arquitecte antiurbà, suposadament desinteressat en la ciutat, aquest estudi demostra el contrari. El seu rebuig no era cap a la ciutat, sinó cap als dos models urbans predominants al segle XX: el tradicional (alineació al carrer, illa tancada, patis de ventilació) i l'urbanisme modern (funcionalitat, edificació aïllada en altura, discontinuïtat urbana). Davant aquestes limitacions, Coderch va desenvolupar alternatives híbrides que transcendien aquesta classificació. Aquest treball sosté que les seves propostes mantenen la seva vigència en el debat contemporani sobre arquitectura i ciutat. Seguint al professor Manuel de Solà-Morales, qui afirmava que construir ciutat implica generar espais cívics, col•lectius i comuns a través del projecte arquitectònic, podem considerar J.A. Coderch un arquitecte profundament urbà, compromès amb una arquitectura que dialoga amb la ciutat i potencia la qualitat de l'espai públic.

(Español) Esta investigación analiza los edificios residenciales urbanos diseñados por J.A. Coderch entre 1964 y 1969, explorando específicamente su relación con la ciudad. El estudio utiliza como herramienta analítica las plantas bajas, entendidas como plano de tierra, punto crucial de intersección entre edificación y entorno urbano. La carrera profesional de Coderch abarcó aproximadamente desde 1940 hasta su fallecimiento en 1984. Durante este tiempo construyó 12 edificios urbanos, mayoritariamente en Barcelona, además de otros proyectos que no llegaron a materializarse o no fueron finalizados por él. El período estudiado comienza en 1964 con el encargo del edificio Girasol. En los tres años siguientes desarrolló casi simultáneamente tres obras emblemáticas: el edificio Girasol (1964-1967), las Torres Trade (1965-1969) y el conjunto de viviendas del Banco Urquijo (1967-1971), premio FAD 1972. Estos proyectos le facilitaron acceder al encargo de las Cocheras de Sarriá (1968-1975). Durante este tiempo también realizó otros proyectos relevantes como el concurso para el Banco Sabadell, el edificio para la Fundación Roviralta y el edificio Monitor. En apenas cinco años se observa una evolución significativa en la escala y complejidad de sus proyectos urbanos, avanzando desde pequeñas actuaciones semipúblicas hasta grandes proyectos con amplias áreas peatonales públicas. Esta progresión le permitió desarrollar una investigación y evolución tanto tipológica como urbana. Aunque la fragmentación de volúmenes y fachadas característica de su obra puede dificultar la comprensión de su propuesta urbana, un análisis libre de juicios formales revela que sus proyectos, lejos de aislarse de la ciudad, expresan una clara intención de integración y continuidad urbana, enriqueciendo los entornos en que se insertan. Esta voluntad se materializa en cuatro estrategias conceptuales presentes en todos sus proyectos: - Permeabilidad: Sus diseños favorecen el acceso e interacción con el entorno mediante la eliminación de cerramientos, creación de porches y pasajes cubiertos, e incorporación de zócalos permeables. - Cesión de parcela como espacio público: Al retranquear la edificación respecto a los límites de la parcela, los espacios libres generados se conciben como extensiones del espacio público. - Creación de jardines y áreas verdes públicas: Elemento clave que adopta tres formas principales: jardines públicos integrados en proyectos privados, calles-jardín y plantas-jardín. - Articulación vertical de la planta baja: El plano de tierra adquiere una configuración dinámica y compleja en su sección. Aunque frecuentemente se ha considerado a Coderch un arquitecto antiurbano, supuestamente desinteresado en la ciudad, este estudio demuestra lo contrario. Su rechazo no era hacia la ciudad, sino hacia los dos modelos urbanos predominantes en el siglo XX: el tradicional (alineación a calle, manzana cerrada, patios de ventilación) y el urbanismo moderno (funcionalidad, edificación aislada en altura, discontinuidad urbana). Ante estas limitaciones, Coderch desarrolló alternativas híbridas que trascendían esta clasificación. Este trabajo sostiene que sus propuestas mantienen su vigencia en el debate contemporáneo sobre arquitectura y ciudad. Siguiendo al profesor Manuel de Solà-Morales, quien afirmaba que construir ciudad implica generar espacios cívicos, colectivos y comunes a través del proyecto arquitectónico, podemos considerar a J.A. Coderch un arquitecto profundamente urbano, comprometido con una arquitectura que dialoga con la ciudad y potencia la calidad del espacio público.