Josep Puig i Cadafalch : obres i projectes des del 1911

Autor/a

Romeu, Jordi (Romeu Costa)

Director/a

Bohigas, Oriol, 1925-

Fecha de defensa

1989-01-01

Páginas

586 p.



Departamento/Instituto

Universitat Politècnica de Catalunya. Departament de Projectes Arquitectònics

Resumen

Justificació. A la pàgina del seu llibre l’Arquitectura modernista, Oriol Bohigas reclama, de manera suggerent, la necessitat d'una major atenció a l'obra classicista de Josep Puig i Cadafalch, és a dir, la realitzada durant el període compres entre 1911 i 1931, aproximadament. Recollit aquest suggeriment, l'any 1981 vaig començar una aventura que probablement avui em costaria forca de repetir. Les raons per a no fer-ho podrien ésser les següents. En primer lloc, les de tipus generacional. Als nascuts a la meitat de segle ens toca de viure unes circumstancies certament especials. D'un costat, l 'agonia de la dictadura franquista, que era molt més sensible a la Universitat, com és natural, i, més en concret, a l'Escola d'Arquitectura, convertida en un centre reivindicatiu tant de situacions polítiques com, per extensió, de professionals. Aquesta conjuntura comporta la continua ocupació de determinades càtedres que impartien en ensenyaments arcaics, buits amb escassa projecció de futur. Així, dons, es feia molt difícil d'aprendre sota la protecció d'alguns dels mestres reconeguts com a tals. Érem massa joves per a Federico Correa i Oriol Bohigas, i massa grans en edat per a Rafael Moneo, i companys d'estudis d'aquells que en tals moments tenien encara escassa edat i que m'atreviré, sense que ningú es molesti, a anomenar i considerar com a “germans grans”, després esdevinguts amics i repartits avui pel Departament de Projectes, principalment. Així, es pot afirmar la meva pertinença a una generació d'orfes, sense pares reconeguts, amb poc ofici professional, ja que no es pot ignorar que ens llicenciarem amb quatre projectes en tota la carrera, i amb uns coneixements limitats sobretot en allò referent a la cultura arquitectònica. Alguns afortunats, pocs, tinguérem ocasió de tornar a l'Escola, ara coma professors i mestres ensenyants. De primer, des de l'excitant experiència d’Anàlisi Plàstica, que pretenia la substitució del dibuix acadèmic pel de projectes, i, després, sota la direcció de Federico Correa, a la càtedra de Projectes I. La possibilitat d'aprendre es confirma com una alternativa a l'autogestió, i amb retard, poguérem alinear-nos als coneixements d'altres generacions, avui finalment reconeguts. La tesi és molt el reflex d'aquesta convulsió inicial, d'aquesta inquietud i, sobretot, d'aquesta tardança a arribar als coneixements suficients exigibles a un arquitecte. En segon lloc, les de caràcter departamental. El suggeriment abans citat semblava lògic que fos recollit per un Departament com és el d’Història més que no pas pel de Projectes. Els cinc anys de recerca i investigació segurament no es veuen en el treball, ni tan sols s’intueixen. Però hi són. Aquesta tasca, impròpia d'un treball com aquest, en que això es dóna per conegut, ha suposat la major part del temps i de les energies, moltes d'elles perdudes, infructuoses i estèrils: viatges, portes tancades per part de la família usurpadora del material, repartit en multitud d’arxius disseminats sense ordre ni control als llocs més estranys, etc. Així, allò que s’hauria pogut convertir en un treball sobre tipologies edificatòries, llenguatges, elements arquitectònics per se, ha esdevingut un farragós i pesat catàleg de l'obra. Voldria deixar constància que les intencions de la tesi son les d'un treball d’anàlisis de projectes i obres arquitectòniques, bàsicament, i que les llicències que m'he permès dins el camp de la història són les mínimes que necessitava per a situar l'objecte, no pas en l'espai, sinó en el temps. Hi ha, en tercer lloc, motius de coherència estilística. L’aprenentatge amb que he iniciat l'escrit es concretava en estudis, revistes i, sobretot, viatges amb els "germans grans" principalment. L'objecte d'aquests viatges -Londres, Amsterdam, Ronchamp, Milà, Los Angeles, Nova York, Porto, Viena, etc. , etc.­ era el d’augmentar els coneixements sobre un llenguatge basat en els moviments moderns, progressistes, innovadors, i no figurava a l’agenda que allò imprescindible del llenguatge clàssic, i molt al final de l 'agenda. Des de 1981 m'he vist obligat a retornar a tots aquests llocs, a més de París i Roma, però en una visita completament diferent: així, Lutyens i Voysey substitueixen Stirling; Berlague, Oud; Le Brun, Mansard i Gabriel substitueixen Le Corbusiser; McKim , Mead & White ho fan amb Stidmore, Owens & Merrill; Otto Wagner, amb Adolff Loas. I visito Roma amb freqüència, fins a perdre la raó per Miquel Angel al Campidoglio, o per Borromini a San Carlino. És a dir, si l'aprenentatge era a partir de 1910 fins als nostres dies, ho substitueixo pel gran ventall del classicisme, fins a estimar-lo d'una manera rotunda i absoluta, al marge d'altres consideracions. En aquest sentit –i és l'únic- tornaria a començar la tesi. Unes quantes raons resideixen en el concepte, la naturalesa i la finalitat de les tesis d'arquitectes. La Llei de Reforma Universitària sembla una llei necessària, i no és aquest el marc per a analitzar-la críticament. La seva aplicació a la Universitat Politècnica pot ésser ja més problemàtica, discutible. Però la seva aplicació a l'Escola Técnica Superior d'Arquitectura i, en concret, al nostre Departament de Projectes em sembla un error considerable. Són desproporcionats l’esforç i la rendibilitat del treball, a cavall entre tantes anècdotes i entrebancs: és pràcticament inútil, serveix de molt poc que un professor de projectes adquireixi uns coneixements específics d'un personatge, per molt destacat que sigui. Es, en realitat, inútil pel temps que exigeix, pels diners esmerçats, per la transmissió de futurs coneixements als alumnes, no importa de quin cicle. Semblaria, dons, raonable que les tesis nostres fossin un projecte -si pogués ésser , construït i propi- per tal d'aprofundir en el coneixement de l'ofici i raonar-lo fins a la seva comprensió. La possibilitat, no tan llunyana com sembla, de convertir el Departament en un cos de funcionaris que no construeixen és poc encoratjador i fa una certa por. Sense construir és difícil d'explicar el perquè d'una solució determinada, és difícil de mantenir un criteri per a judicar la feina dels estudiants i és poc probable d’aconseguir uns projectes sense, que les càrregues subjectives de la teoria s'imposin als equilibris racionals de la construcció.

Palabras clave

Puig i Cadafalch, Josep, 1867-1956

Materias

72 - Arquitectura

Área de conocimiento

Àrees temàtiques de la UPC::Arquitectura

Documentos

TJR1de4.pdf

13.56Mb

TJR2de4.pdf

6.602Mb

TJR3de4.pdf

16.35Mb

TJR4de4.pdf

17.17Mb

 

Derechos

L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/

Este ítem aparece en la(s) siguiente(s) colección(ones)