Los elementos no verbales en “L’Assommoir” de Émile Zola y “La desheredada” de Benito Pérez Galdós: descripción, análisis y justificación

Abstract

El propòsit d'aquesta tesi és enjudiciar el paper de la no verbalitat en un context literari especial, partint de l'aparent paradoxa que el text l'integren paraules, que no obstant això han de donar compte de fets d'índole no verbal la significació dels quals es transfon en tota classe d'experiències sensorials.

S'examina la participació dels elements no verbals en la construcció d'un relat que aspira a un grau màxim de mimesi, la major aproximació possible al fenomen material, reproduint amb versemblança tant les interaccions comunicatives entre els personatges com els seus contextos, i que s'inspira en la consciència o la imaginació del lector una crítica social implícita.

Es combinen metodologies lingüístiques i literàries per examinar les similituds i divergències en l'ús d'aquests recursos per Émile Zola i Benito Pérez Galdós, hereus de tradicions artístiques diferents, però que comparteixen una mateixa concepció de la novel·la.

El objetivo de esta tesis es enjuiciar el papel de la no verbalidad en un contexto literario especial, partiendo de la aparente paradoja de que el texto lo integran palabras, que sin embargo han de dar cuenta de hechos de índole no verbal cuya significación se trasfunde en toda clase de experiencias sensoriales.

Se examina la participación de los elementos no verbales en la construcción de un relato que aspira a un grado máximo de mimesis, a un acercamiento más próximo al fenómeno material, reproduciendo con verosimilitud tanto las interacciones comunicativas entre los personajes como sus contextos, y que inspira en la conciencia o la imaginación del lector una crítica social implícita.

Se combinan metodologías lingüísticas y literarias para examinar las similitudes y divergencias en el uso de tales recursos por Émile Zola y Benito Pérez Galdós, herederos de tradiciones artísticas distintas, pero que comparten una misma concepción de la novela.

The aim of this thesis is to judge the role of nonverbal elements in an especial literary context, starting from the apparent paradox that the text is composed of words, which nevertheless have to account for nonverbal facts whose significance is transposed into all kinds of sensory experiences.

It examines the participation of nonverbal elements in the construction of a narrative that aspires to a maximum degree of mimesis, to the closest approximation towards the material phenomenon, by means of reproducing with verisimilitude both the communicative interactions of the characters and their contexts. This sense of veracity inspires in the reader's consciousness or imagination an implicit social critique.

Linguistic and literary methodologies are combined to examine the similarities and divergences in the use of such resources by Émile Zola and Benito Pérez Galdós, heirs of different artistic traditions, but who share the same conception of the novel.