Estudi de paràmetres immunològics i hormonals gàstrics en pacients amb diabetis mellitus tipus 1

Abstract

La diabetis mellitus tipus 1 (DM1) és una malaltia autoimmunitària deguda a una destrucció sel·lectiva de les cèl·lules beta pancreàtiques. Els pacients amb DM1 presenten un increment de la prevalença d’altres malalties autoimmunitàries associades, entre les quals hi ha la gastritis autoimmunitària o tipus A que en la seva fase més evolucionada es manifesta clínicament amb una anèmia perniciosa. La gastritis crònica atròfica tipus A cursa, de forma característica, amb una atròfia de la mucosa del cos i fundus gàstrics. En canvi, la mucosa de l’antre està conservada. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. Els diferents treballs publicats en aquesta tesi s’han centrat en la valoració de la utilitat de varis paràmetres immunològics i hormonals gàstrics per a l’estudi de la gastritis autoimmunitària o tipus A en els pacients amb DM1. Els paràmetres que s’han avaluat han estat: la concentració sèrica de pepsinogen I (pèptid que es sintetiza a les cèl·lules principals del cos gàstric), els anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica, la concentració sèrica de cobalamina o vitamina B12, la concentració sèrica de gastrina, la concentració plasmàtica de ghrelina (pèptid de 28 aa sintetizat a les cel·lules neuroendocrines de la mucosa gàstrica) i, finalment, l’anàlisi en sang perifèrica de les cèl·lules T reguladores que són un subgrup de limfòcits T implicats en el control de l’autoimmunitat. Els resultats obtinguts en els diferents treballs han mostrat que: 1.- La determinació de la concentració sèrica de pepsinogen I juntament amb uns anticossos anti-cèl·lula parietal gàstrica són el millor marcador bioquímic per al cribratge de la gastritis autoimmunitària en els pacients amb DM1. A més, aquesta combinació permet detectar al subgrup de pacients amb DM1 que presenten un major risc de presentar concentracions sèriques baixes de cobalamina que, de confirmar-se, haurien de ser tractades degut a les possibles complicacions neurològiques associades al seu déficit. 2.- La concentració plasmàtica de ghrelina total no és un bon marcador d’atròfia de la mucosa gàstrica en els pacients amb DM1 i gastritis tipus A. 3.- La concentració plasmàtica total de ghrelina no permet identificar al subgrup de pacients amb hiperplàsia de les cèl·lules neuroendocrines dintre del grup de pacients amb gastritis tipus A. 4.- Els pacients amb DM1 i gastritis autoimmunitària presenten, en comparació amb el grup de pacients amb DM1 sense altres malalties autoimmunitàries associades, un percentatge major de cèl·lules T reguladores a sang perifèrica. 5.- Els pacients amb DM1 i gastritis tipus A o autoimmunitària en fase atròfica presenten un menor percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica que els pacients amb gastritis atròfica de causa infecciosa (Helicobacter pylori). En canvi, el percentatge de cèl·lules T reguladores a la mucosa gàstrica dels pacients amb DM1 gastritis tipus A és superior a l’observat a la mucosa gàstrica normal. Aquest fet, podria posar de manifest la influència del percentatge de cèl·lules T reguladores in situ necessari per a la cronificació d’una gastritis autoimmunitària o infecciosa.

Type 1 diabetes mellitus (T1D) is the consequence of the autoimmune destruction of pancreatic beta cells of the islets of Langerhans. T1D patients show an increased prevalence of other associated organ-specific autoimmune diseases. Type A chronic atrophic gastritis (CAG) is an autoimmune disease that involves the fundus and body of the stomach and spares the antrum. In the later stage of the disease, pernicious anaemia may result from cobalamin deficiency. The papers published in this thesis have focused on assessing the usefulness of several hormonal and immunological parameters for the study of autoimmune gastritis in patients with T1D. The parameters evaluated were: serum pepsinogen I concentrations (a peptide secreted by zymogenic cells in the body and fundus of the stomach), gastric parietal cell antibodies, serum cobalamin or vitamin B12 concentrations, plasma ghrelin concentrations (a 28-aminoacid peptide mainly synthesised in the neuroendocrine cells of the stomach) and finally, the analysis of regulatory T cells (Tregs), which are a subset of T lymphocytes involved in controlling autoimmunity. The results of the studies have shown that: 1.- The determination of serum pepsinogen I concentrations together with gastric parietal cell antibodies are the best biochemical marker for the screening of autoimmune gastritis in patients with T1D. The determination of both parameters is more useful than each other separately, for the identification of those patients with a higher risk to present cobalamin deficiency, that in case to be confirmed, should be treated given its possible associated neuropathy. 2.- Plasma ghrelin concentration is not a good biochemical marker of gastric mucosa atrophy in T1D patients with type A CAG. 3.- Plasma ghrelin concentration doesn`t predict neuroendocrine cell hyperplasia in those patients with T1D and type A CAG. 4.- Type 1 diabetic patients with chronic autoimmune gastritis (type A) have a higher frequency of Tregs in peripheral blood compared to T1D patients with no evidence of type A CAG or other associated autoantibodies, and healthy controls. 5.- The number of Tregs in gastric mucosa of T1D patients with type A-CAG is lower than in those with Helicobacter pylori-induced CAG, although higher than that observed in normal gastric mucosa. This fact, underlies the influence of the percentage of Tregs in situ necessary for controlling the chronification of an autoimmune or infectious gastritis.