Acció i teoria política en Hannah Arendt: nocions presents en les obres de joventut sobre Agustí i Rahel

Abstract

La tesi parteix del pensament de maduresa de Hannah Arendt (Hannover 1906- New York 1975), expressat, entre d’altres escrits, a les obres The Human Condition (1975) i The Life of the Mind (1978). Amb aquesta base, la recerca es retrotrau al pensament de joventut de Hannah Arendt, reflectit en la seva tesi doctoral sobre el concepte d’amor en Agustí de Hipona, Der Liebesbegriff bei Augustin (1929) i en un altre text, Rahel Varnhagen: the Life of a Jewess, escrit abans del 1933 però publicat vint anys més tard, el 1958. Una de les finalitats d’aquesta tesi és investigar la continuïtat o abandonament de la filosofia i les idees d’aquella primera etapa marcada fortament per la influència intel·lectual de Heidegger y Jaspers. No obstant, el propòsit no és examinar exhaustivament la influència dels seus mestres ni de l’existencialisme, la fenomenologia o l’ontologia, sinó més aviat detectar i evidenciar la gran importància de les petjades agustinianes procedents de l’època de la seva formació acadèmica i veure en quina mesura perviuen metamorfosejades en les categories polítiques fonamentals de l’obra madura de l’autora. El text sobre Rahel Varnhagen, fa possible plantejar la identitat jueva d’Arendt i també la seva condició de dona o “feminini generis” com digué ella mateixa. Permet també reprendre des d’un angle diferent les categories centrals, i examinar la relació del romanticisme alemany, a través de Rahel Varnhagen, amb la formació filosòfica i experiència vital de l’Arendt jove en el context de l’existencialisme i el marxisme durant els anys en què es gestà i culminà el nazisme a Alemanya. Aquestes dues obres de joventut, escassament estudiades fins el present, permeten un apropament a una Arendt amb trets intel·lectuals i personals forts i contrastats, que perfilen ja el pensament polític posterior de Hannah Arendt. La recerca mostra com l’accent polític del pensament arendtià va en augment fins assolir la idea que és necessari defensar l’esfera pública atès que la vida política és en perill a causa de l’emergència d’un àmbit intermedi o híbrid entre públic i privat, és l’àmbit social o la societat regida per la noció d’igualtat. Aquesta qüestió s’examina a la llum de l’anàlisi arendtià de la filosofia marxiana en els seus escrits Karl Marx and the Tradition of Western Political Thought. Una de les qüestions principals plantejades en aquesta recerca és la triple condició de Hannah Arendt, tres identitats forjades a través de l'experiència física i espiritual. Hi ha una contumaç recurrència a la noció d'experiència per part d'Arendt, que du inevitablement a pensar en aquesta pluralitat de personatges construïts a partir de les experiències viscudes en la pròpia carn, en cos i esperit: l'Arendt jueva, l'alemanya i l'americana. També el món greco-romà exercí una gran fascinació en Hannah Arendt, atesa la destacada importància que Arendt atorga a la fundació de Roma, a Agustí, a Ciceró i a Virgili, però la "polis" i la "civitas", no van constituir la seva identitat sinó que van ser el referent clàssic del seu pensament polític. En Arendt no hi ha cap nostàlgia ni desig de retorn al passat. Arendt denuncia no l'oblit del passat sinó el del present, l'oblit del món comú i del viure junts. L'Arendt jueva és la dona que va néixer en una família assimilada de Königsberg, que va créixer enmig dels costums jueus, i que ja adulta va esdevenir una pària conscient de la seva judaïtat perquè va ser expulsada de la terra on havia nascut, desposseïda de la ciutat, de la gent, de la llengua i del món que sentia seu. Aquesta catàstrofe la va fer sentir-se jueva i rebel, va comprendre que havia de defensar-se des de la condició per la qual havia estat atacada. Arendt, a pesar de les crítiques i de la seva condició, d'assimilada conscient, mai renuncià ni abdicà de la seva condició jueva. L'Arendt alemanya és sobretot la defensora de la llengua materna, a banda de la seva explícita declaració, es constata en les referències a la poesia i la literatura alemanyes, en la manera d'escriure d’Arendt, i en la crítica que adreça a qui vol fer com si pogués pensar i identificar-se amb paraules estranyes. L'Arendt americana és la refugiada, la pària que amb la seva qualitat personal ha adquirit una ciutadania nova, ha tornat a començar. Els Estats Units, recullen en el pensament arendtià les referències mítiques del món grec i llatí, de la fundació i la república, en l'experiència americana el passat mític de l'origen coincideix amb el futur d'un món nou i un nou ordre, en un present ple de contradiccions però pel qual Arendt sentia gratitud. La tesi examina la metodologia arendtiana fins arribar a clarificar i formular les quatre línies mestres del mètode emprat per Arendt: la recuperació de fragments i muntatge de citacions, les conceptualitzacions diferenciadores, la doble interpretació i finalment l’exercici o experiència de pensament que s’expressa mitjançant l’assaig. Amb aquest plantejament es refusen les crítiques que qualifiquen Arendt de pensadora asistemàtica, i contradictòria. Els autors emprats per a examinar aquest aspecte metodològic han estat Kant, Nietzsche, Benjamin i Adorno.

The main objective of this research consists of detecting and bringing to light the question about whether there was a continuity in the thinking of Hannah Arendt or, on the contrary, there was a break or an abandonment between the ideas and experiences of her youth and her mature thinking. This topic is shown at the subtitle, which mentions the main actors of two Arendt works: Love and Augustine (1929) and Rahel Varnhagen, the Life of a Jewess (1958). Although the latter work was published for the first time twenty years later, it was written by Arendt before 1933, except for the two last chapters (1938), so both books were youth works. Augustine was related to Arendt’s academic studies and, moreover, to German Existenz Philosophy, which she analyzed and compared with French Existentialism. However, she cannot be considered an existentialist. Rahel Levin (Varnhagen) was related to Arendt’s Jewish identity, to her woman’s condition or, as she said, “feminini generis”, and to the German romanticism. Those works and the problems outlined in them are contrasted with the last work The Life of the Mind in which Arendt reviews, especially in the book devoted to Willing, Augustine’s philosophy from a new perspective. The research shows how the accent on politics increases until Arendt reaches the idea that it is necessary to save the public realm since political life is everywhere under siege because of the emergence of “society” and “equality”: the former was the most important phenomena while the latter was the main social notion of Modern Age. Regarding this matter, the research discusses Arendt’s analysis of Marxism in Karl Marx and the Tradition of Western Political Thought and the categories of “labor, work and action” in her main work The Human Condition. Another objective of this research is to clarify Arendt’s method. It has been said that Arendt was an anti-systematic thinker who posed paradoxical or contradictory questions. Some of the authors that have been useful to analyze this problem are Kant, Nietzsche, Benjamin and Adorno.