La jurisprudencia bioética del Tribunal Europeo de Derechos Humanos: aborto, reproducción y eutanasia

Abstract

Los derechos al aborto, a la reproducción asistida y a la eutanasia han sido reclamados ante el Tribunal Europeo de Derechos Humanos a lo largo de las últimas décadas. Las respuestas que el TEDH ha dado a estas reclamaciones permiten identificar una doctrina jurisprudencial sobre tales derechos, y ello a pesar de que no aparezcan ni en la letra del Convenio Europeo de Derechos Humanos ni en la del Convenio de Oviedo, ni en sus protocolos adicionales. El TEDH ha tenido que mediar entre las demandas de reconocimiento y garantía de estos nuevos derechos bioéticos, formuladas por los particulares, y la reclamación de respeto a la soberanía estatal en su regulación, alegada por los Gobiernos. Su respuesta ha sido la elaboración de una doctrina preferentemente procedimental que otorga un amplio margen de apreciación a los Estados, a la hora de reconocer los nuevos derechos, al mismo tiempo que les exige la garantía efectiva de aquellos derechos que hayan sido establecidos por el ordenamiento estatal. La jurisprudencia del TEDH sobre el derecho al aborto y el derecho a la eutanasia presenta problemas de incoherencia, como consecuencia del paradigma adoptado, desde el que exige cumplir con obligaciones procedimentales a las que no corresponde un derecho sustantivo, o solo de una manera teórica, pero inefectiva. Por su parte, la jurisprudencia sobre reproducción asistida sí reconoce alguna obligación sustantiva, en relación con el reconocimiento de la filiación biológica derivada de una gestación subrogada, pero sin dejar de plantear también problemas de incoherencia.

Esta inconsistencia doctrinal es un resultado poco satisfactorio desde un punto de vista teórico, pero comprensible desde una aproximación pragmática que pretende avanzar en el reconocimiento y la garantía de los nuevos derechos en colaboración con los Estados, pues hacerlo en su contra resultaría finalmente contraproducente. El TEDH ha asumido de manera consciente que esta aproximación es la manera más realista y eficaz de proteger los nuevos derechos bioéticos. Este trabajo pretende mostrar los aciertos y los errores del TEDH en la construcción de su jurisprudencia bioética, así como proponer soluciones a algunos de los problemas de incoherencia que presenta.

Els drets a l’avortament, a la reproducció assistida i a la eutanàsia han estat reclamats davant el Tribunal Europeu de Drets Humans al llarg de les últimes dècades. Les respostes que el TEDH ha ofert a aquestes reclamacions fan possible identificar una doctrina jurisprudencial sobre aquests drets, malgrat que no hi apareguin ni a la lletra del Conveni Europeu de Drets Humans ni a la del Conveni d’ Oviedo, ni a cap dels seus protocols addicionals. El TEDH ha resolt el conflicte entre les demandes de reconeixement i garantia d’aquests nous drets bioètics, formulades pels particulars, i la reclamació de respecte a la sobirania estatal en la seva regulació, al·legada pels Governs. La seva resposta ha estat la elaboració d’una doctrina preferentment procedimental que atorga un ample marge d’apreciació als Estats, en quant al reconeixement dels nous drets, alhora que els exigeix una garantia efectiva d’aquells drets que hagin sigut establerts per l’ordenament estatal. La jurisprudència del TEDH sobre el dret a l’avortament i el dret a la eutanàsia presenta problemes de incoherència, com a conseqüència del paradigma adoptat, a partir del qual exigeix acomplir amb obligacions procedimentals a les que no correspon cap dret substantiu, o només d’una manera teòrica, però inefectiva. Per la seva part, la jurisprudència sobre reproducció assistida sí reconeix alguna obligació substantiva, en relació amb el reconeixement de la filiació biològica derivada d’una gestació subrogada, però sense deixar de plantejar també problemes de incoherència.

Aquesta inconsistència doctrinal no és un resultat gaire satisfactori des d’un punt de vista teòric, però sí comprensible des d’una aproximació pragmàtica que pretén avançar en el reconeixement i la garantia dels nous drets en col·laboració amb els Estats, ja que fer-ho en contra resultaria finalment contraproduent. El TEDH ha assumit de manera conscient que aquesta aproximació és la manera més realista i eficaç de protegir el nous drets bioètics. Aquest treball pretén mostrar els encerts i els errors del TEDH en la construcció de la seva jurisprudència 6ioètica, així com proposar solucions a alguns dels problemes de incoherència que presenta.

The rights to abortion, assisted reproduction and euthanasia have been claimed before the European Court of Human Rights over the last few decades. The ECtHR’s responses to these claims allow us to identify a case law doctrine on these rights, despite the fact that they do not appear in either the European Convention on Human Rights or the Oviedo Convention and its additional protocols. The ECtHR has had to mediate between the demands for recognition and guarantee of these new bioethical rights, formulated by individuals, and the claim to respect state sovereignty in their regulation, alleged by governments. Its response has been the development of a preferably procedural doctrine that grants a wide margin of appreciation to states when recognising the new rights, while at the same time requiring them to effectively guarantee those rights that have been established by the domestic legal system. The ECtHR’s case law on the right to abortion and the right to euthanasia presents problems of inconsistency, as a consequence of the paradigm adopted, from which it demands compliance with procedural obligations that do not correspond to a substantive right, or only in a theoretical but ineffective manner. For its part, the case law on assisted reproduction does recognise some substantive obligation in relation to the recognition of biological filiation derived from surrogacy, but it also raises problems of inconsistency.

This doctrinal inconsistency is an unsatisfactory result from a theoretical point of view, but understandable from a pragmatic approach that seeks to advance in the recognition and guarantee of the new rights in collaboration with the states, as to do so against them would ultimately be counterproductive. The ECtHR has consciously assumed that this approach is the most realistic and effective way of protecting the new bioethical rights. This work aims to show the ECtHR’s rights and wrongs in the construction of its bioethical case law, as well as to propose solutions to some of its inconsistencies.