Bacardí Tultitlán, México. Mies van der Rohe

Abstract

(English) This thesis focuses on the office building for Bacardí y Cía S. A. in Tultitlán, Mexico, which Mies van der Rohe and his team designed and built from 1958 to 1961. Several Mexican companies – Knoll Internacional de México S. A., Constructora Maya, Campos hermanos and SACMAG de México– were involved in the process. For its construction, Mies’ architects –Gene Summers, Jan Lippert and Friedrich Wagner– made dozens of trips from Chicago to Tultitlán, while Mies visited Mexico only once. The thesis has two main objects of study. The first is the archive of the building, which contains about a thousand documents related to the Mexican building stored in the Mies van der Rohe archive at MoMA –hundreds of letters, telegrams, photographs, sketches and plans. The second is the architecture itself, whose peculiar materiality is contrasted with the information in the archive.

The Tultitlán building is placed on the margins of the history of Mexican architecture, of Mies' history and, therefore, of Western architectural history. However, by extracting the object from that marginal position and forcing it to take a central position, it drags with it an entire architectural culture and forces the hegemonic discourses of those histories to reconstruct themselves, or at least to be questioned. The unprejudiced dissection of the archive and its building puts to the test historian Manfredo Tafuri's dictum that positioning oneself at “a particular angle of observation allows facts mute in themselves to be forced to become eloquent.” Among others, the archive forces us to place ourselves in the particular angle of vision of its secondary characters in order to understand them as principal and eloquent; from the foreshortening of a marginal city for the history of Western architecture that shows us that it became actually an international center; in the standpoint of a technological and constructive reality that allowed the materialization of a Mies building, but with methods different from those of a rich country; among many others.

The research does not hide an inevitable conflict between the “historical word” of our present and that of the documents of another era -because the letters, plans, publications and films used in this research were created in a reality that no longer exists-. In other words, on the one hand, the documents were forced to speak in a language unknown to them –ours– and, at the same time, they were allowed to speak freely, without trying to hide their contradictions for the sake of a supposed historical or scientific congruence acceptable for the present. The collision of times forced to seek support in other languages, disciplines and characters –from Florence Schust Knoll and Lina Bo, to popular office cinema– to make intelligible the transnational context that allowed the existence of the objects of study of this thesis: the archive of the Bacardi offices in Tultitlán and its architecture.

(Català) Aquesta tesi se centra en l'Edifici d'oficines per a Bacardí i Cía S. A. a Tultitlán, Mèxic, que Mies van der Rohe i el seu equip van dissenyar i construir del 1958 al 1961. En el procés van estar involucrades diverses companyies mexicanes –Knoll Internacional de Mèxic SA, Constructora Maya, Campos hermanos i SACMAG de México–. Per a la seva construcció, els arquitectes de Mies –Gene Summers, Jan Lippert i Friedrich Wagner– van fer desenes de viatges des de Chicago fins a Tultitlán, mentre que Mies va visitar Mèxic només una vegada. La tesi té dos objectes d’estudi principals. El primer és l'arxiu, que conté al voltant de mil documents relatius a l'edifici mexicà arrecerats a l'arxiu Mies van der Rohe del MoMA –cents de cartes, telegrames, fotografies, croquis i plànols–. El segon és l'arquitectura mateixa, la materialitat peculiar de la qual és contrastada amb la informació de l’arxiu.

L'edifici de Tultitlán es situar als marges de la història de l'arquitectura mexicana, de la de Mies i, per tant, de la de l'arquitectura occidental. No obstant això, en extreure l'objecte d'aquesta posició marginal i forçar-lo a prendre una posició central, arrossega tota una cultura arquitectònica i obliga els discursos hegemònics d'aquelles històries a reconstruir-se, o almenys a ser qüestionats. La dissecció sense prejudicis de l'arxiu i del seu edifici posa a prova la frase de l’historiador Manfredo Tafuri que diu que posicionar-se en “un angle d'observació particular permet forçar fets muts en ells mateixos a tornar-se eloqüents”. Entre altres, l'arxiu ens obliga a col·locar-nos en el particular angle de visió dels seus personatges secundaris per entendre'ls com a principals i eloqüents; al biaix d'una ciutat marginal per a la història de l'arquitectura occidental que ens demostra que en realitat va esdevenir un centre internacional; i el d'una realitat tecnològica i constructiva que permetia la materialització d'un edifici de Mies, però amb mètodes diferents dels d'un país ric; entre molts altres.

La investigació no amaga un conflicte inevitable entre la “paraula històrica” del nostre present i la dels documents d'una altra època –perquè les cartes, els plànols, les publicacions i les pel·lícules utilitzades en aquesta investigació van ser creats en una realitat que va deixar d'existir–. Dit d'una altra manera, per una banda, es va forçar els documents a parlar en un idioma desconegut per a ells –el nostre– i, alhora, se'ls va deixar parlar amb tota llibertat, sense intentar ocultar les seves contradiccions per tal d'una suposada congruència històrica o científica acceptable pel present. Aquesta col·lisió de temps va obligar a buscar suport en altres llenguatges, disciplines i personatges -des de Florence Schust Knoll i Lina Bo, fins al cinema popular d'oficines- per fer intel·ligibles el context transnacional que van permetre l'existència dels objectes d'estudi d'aquesta tesi: l'arxiu de les oficines de Bacardí a Tultitlán i la seva arquitectura.

(Español) Esta tesis se centra en el Edificio de oficinas para Bacardí y Cía S. A. en Tultitlán, México, que Mies van der Rohe y su equipo diseñaron y construyeron de 1958 a 1961. En el proceso estuvieron involucradas varias compañías mexicanas –Knoll Internacional de México S. A., Constructora Maya, Campos hermanos y SACMAG de México–. Para su construcción, los arquitectos de Mies –Gene Summers, Jan Lippert y Friedrich Wagner– hicieron decenas de viajes desde Chicago hasta Tultitlán, mientras que Mies visitó México solo una vez. La tesis tiene dos objetos de estudio principales. El primero es el archivo, que contiene alrededor de mil documentos relativos al edificio mexicano resguardados en el archivo Mies van der Rohe del MoMA –cientos de cartas, telegramas, fotografías, croquis y planos–. El segundo es la arquitectura mismo, cuya materialidad peculiar es contrastada con la información del archivo.

El edificio de Tultitlán se sitúa en los márgenes de la historia de la arquitectura mexicana, de la de Mies y, por lo tanto, de la de la arquitectura occidental. Sin embargo, al extraer el objeto de esa posición marginal y forzarlo a tomar una posición central, arrastra consigo a toda una cultura arquitectónica y obliga a los discursos hegemónicos de aquellas historias a reconstruirse, o por lo menos a ser cuestionados. La disección sin prejuicios del archivo y de su edificio pone a prueba la frase del historiador Manfredo Tafuri que dice que posicionarse en “un ángulo de observación particular permite forzar a hechos mudos en sí mismos a volverse elocuentes.” Entre otros, el archivo nos obliga a colocarnos en el particular ángulo de visión de sus personajes secundarios para entenderlos como principales y elocuentes; en el escorzo de una ciudad marginal para la historia de la arquitectura occidental que nos demuestra que en realidad devino en un centro internacional; y el de una realidad tecnológica y constructiva que permitía la materialización de un edificio de Mies, pero con métodos distintos a los de un país rico; entre muchos otros.

La investigación no esconde un conflicto inevitable entre la “palabra histórica” de nuestro presente y la de los documentos de otra época –porque las cartas, planos, publicaciones y películas utilizadas en esta investigación fueron creados en una realidad que dejó de existir–. Dicho de otra forma, por un lado, se forzó a los documentos a hablar en un idioma desconocido para ellos –el nuestro– y, al mismo tiempo, se les dejó hablar con toda libertad, sin intentar ocultar sus contradicciones en aras de una supuesta congruencia histórica o científica aceptable por el presente. Esa colisión de tiempos obligó a buscar apoyo en otros lenguajes, disciplinas y personajes –desde Florence Schust Knoll y Lina Bo, hasta el cine popular de oficinas– para hacer inteligibles el contexto transnacional que permitieron la existencia de los objetos de estudio de esta tesis: el archivo de las oficinas de Bacardí en Tultitlán y su arquitectura.