Tejiendo temporalidades: la cultura del esparto y su potencial postfigurativo para el decrecimiento

Abstract

Aquesta tesi, situada a la intersecció entre l'antropologia i la història, examina la cultura de l'espart del sud-est peninsular ibèric com a via per repensar el paper de la cultura popular tradicional per al decreixement. Partint d'un context de crisi ecosocial –entesa també com a crisi d'imaginaris temporals– introdueixo la noció de Progrés com la temporalitat cultural hegemònica vinculada al creixement capitalista.

Contribuint a la literatura del decreixement i als estudis de la prefiguració, –l'anticipació en el present dels canvis desitjats en una societat postcapitalista– proposo el concepte de postfiguració per referir-me al projecte de rescat i reinterpretació selectiva de pràctiques del passat capaces de nodrir presents i futurs decreixentistes. Teòricament, la proposta es fonamenta en una tradició de pensament crítica amb el Progrés que vincula tradició i revolució; específicament, a la feina de William Morris, Gustav Landauer, Walter Benjamin i Simone Weil.

L'anàlisi empírica es basa en tres anys d'etnografia multisituada i una investigació arxivística sobre els passats, els presents i els futurs de la cultura de l'espart –fibra autòctona de les zones semiàrides del sud-est peninsular i del Magrib utilitzada, des de la Prehistòria, per a la confecció de cistelleria, calçat, corderia, entre altres. Continuo, per això, tres eixos analítics: la reconstrucció dels passats de l'espart “raspallant la història a contrapèl”; la descripció dels universos de valor de l'actualitat “litigant culturalment”; i l'anàlisi crítica de diverses narratives temporals que enllacen passat i futur, que puguin alimentar un “conservadurisme revolucionari”.

La investigació històrica revela el revers del Progrés –una industrialització erigida sobre l'explotació, la corrupció i la misèria– i, simultàniament, experiències i lògiques vinculades a economies de subsistència, col·lectivitzacions i cooperatives que poden ser inspiradores per a una política postfigurativa basada en els béns comuns. L'atenció als universos de valor present mostra les tensions que, després de dècades de desvalorització, es generen a partir de la redignificació dels coneixements esparters. Aquestes emergeixen en relació amb la professionalització dels coneixements artesans, la (resistència a la) mercantilització, o la simulació de l'autenticitat amb fins comercials. Finalment, a través de l'anàlisi de les narratives temporals que projecten el passat en el futur mostre que, mentre que algunes –aquelles relacionades amb l'autonomia, la connexió ancestral i les pràctiques comunitàries– mostren potencial per desafiar la lògica del Progrés i dibuixar horitzons decreixentistes; altres –vinculada a la patrimonialització institucional i la ideologia del llarg termini– tendeixen a reproduir-la acríticament o fins i tot a reforçar-la.

Tot plegat, la tesi ofereix un estudi en profunditat de la cultura de l'espart alhora que obre una agenda sobre el potencial postfiguratiu de les tradicions populars, oferint una via per disputar els usos reaccionaris de la tradició.

Esta tesis, situada en la intersección entre la antropología y la historia, examina la cultura del esparto del sureste peninsular ibérico como vía para repensar el papel de la cultura popular tradicional para el decrecimiento. Partiendo de un contexto de crisis ecosocial –entendida también como crisis de imaginarios temporales– introduzco la noción de Progreso como la temporalidad cultural hegemónica vinculada al crecimiento capitalista.

Contribuyendo a la literatura del decrecimiento y a los estudios de la prefiguración, –la anticipación en el presente de los cambios deseados en una sociedad postcapitalista– propongo el concepto de postfiguración para referirme al proyecto de rescate y reinterpretación selectiva de prácticas del pasado capaces de nutrir presentes y futuros decrecentistas. Teóricamente, la propuesta se fundamenta en una tradición de pensamiento crítica con el Progreso que vincula tradición y revolución; específicamente, en el trabajo de William Morris, Gustav Landauer, Walter Benjamin y Simone Weil.

El análisis empírico se basa en tres años de etnografía multisituada y una investigación archivística sobre los pasados, presentes y futuros de la cultura del esparto –fibra autóctona de las zonas semiáridas del sureste peninsular y del Magreb utilizada, desde la Prehistoria, para la confección de cestería, calzado, cordelería, entre otros productos–. Sigo, para ello, tres ejes analíticos: la reconstrucción de los pasados del esparto “cepillando la historia a contrapelo”; la descripción de los universos de valor de la actualidad “litigando culturalmente”; y el análisis crítico de diversas narrativas temporales que enlazan pasado y futuro, que puedan alimentar un “conservadurismo revolucionario”.

La investigación histórica revela el envés del Progreso– una industrialización erigida sobre la explotación, la corrupción y la miseria– y, simultáneamente, experiencias y lógicas vinculadas a economías de subsistencia, colectivizaciones y cooperativas que pueden ser inspiradoras para una política postfigurativa basada en los bienes comunes. La atención a los universos de valor en el presente muestra las tensiones que, tras décadas de desvalorización, se generan a partir de la redignificación de los conocimientos esparteros. Estas emergen en relación a la profesionalización de los conocimientos artesanos, la (resistencia a la) mercantilización, o la simulación de la autenticidad con fines comerciales. Por último, a través del análisis de las narrativas temporales que proyectan el pasado en el futuro muestro que, mientras algunas –aquellas relacionadas con la autonomía, la conexión ancestral y las prácticas comunitarias– muestran potencial para desafiar la lógica del Progreso y dibujar horizontes decrecentistas; otras –vinculadas a la patrimonialización institucional y la ideología del largoplacismo– tienden a reproducirla acríticamente o incluso a reforzarla.

En conjunto, la tesis ofrece un estudio en profundidad de la cultura del esparto al tiempo que abre una agenda sobre el potencial postfigurativo de las tradiciones populares, ofreciendo una vía para disputar los usos reaccionarios de la tradición.

This thesis, situated at the intersection of anthropology and history, examines the culture of esparto grass in the southeastern Iberian Peninsula as a way to rethink the role of traditional popular culture for degrowth. Starting from a context of eco-social crisis—also understood as a crisis of temporal imaginaries—I introduce the notion of Progress as the hegemonic cultural temporality linked to capitalist growth.

Contributing to the literature on degrowth and prefiguration studies —the anticipation in the present of desired changes in a post-capitalist society—I propose the concept of postfiguration to refer to the project of rescuing and selectively reinterpreting practices from the past that can nourish degrowth-oriented presents and futures. Theoretically, the proposal is based on a tradition of critical thought about Progress that links tradition and revolution; specifically, on the work of William Morris, Gustav Landauer, Walter Benjamin, and Simone Weil.

The empirical analysis is based on three years of multi-sited ethnography and archival research on the past, present, and future of esparto culture—a fiber native to the semi-arid areas of the southeastern peninsula and the Maghreb used since prehistoric times to make basketry, footwear, rope, and other products. To this end, I follow three analytical axes: the reconstruction of the past of esparto by “brushing history against the grain”; the description of today's value universes by “culturally litigating”; and the critical analysis of various temporal narratives that link the past and the future, which can feed a “revolutionary conservatism.”

Historical research reveals the flip side of Progress—industrialization built on exploitation, corruption, and misery—and, simultaneously, experiences and logics linked to subsistence economies, collectivization, and cooperatives which can inspire a post-figurative policy based on common goods. Attention to the universes of value in the present reveals the tensions that, after decades of devaluation, are generated by the redignification of esparto knowledge. These emerge in relation to the professionalization of artisan knowledge, the (resistance to) commodification, or the simulation of authenticity for commercial purposes. Finally, through the analysis of temporal narratives that project the past into the future, I show that, while some—those related to autonomy, ancestral connection, and community practices—show potential to challenge the logic of Progress and draw degrowth horizons; others—linked to institutional heritage preservation and the ideology of long-termism—tend to reproduce it uncritically or even reinforce it.

Together, the thesis offers an in-depth study of esparto culture while opening up an agenda on the postfigurative potential of popular traditions, offering a way to challenge the reactionary uses of tradition.