Impacte de les condicions preanalítiques en la determinació immunohistoquímica del marcador PD-L1

Abstract

[cat] INTRODUCCIÓ: El PD-L1 és una molècula de superfície que poden expressar determinades cèl·lules tumorals per eludir el control immune de l’organisme. S'han desenvolupat fàrmacs que tenen PD-L1 com a diana terapèutica, en concret, immunoglobulines bloquejants de PD-1 o PD-L1 han demostrat eficàcia en pacients amb càncer de pulmó de cèl·lula no petita (NSCLC) que expressen la molècula. En conseqüència, la determinació precisa de PD-L1 en les mostres de biòpsia tumoral, té una gran rellevància pronòstica i terapèutica. Diversos factors analítics i preanalítics poden afectar la detecció immunohistoquímica de PD-L1. OBJECTIUS: L’objectiu general d’aquesta tesi és determinar els temps acceptables de dos períodes preanalítics clau, el temps d’isquèmia freda i el de fixació en formol, necessaris per determinar adequadament PD-L1 en mostres de biòpsia mitjançant les tècniques immunohistoquímiques estàndard. Metodologia: Es van portar a terme tres estudis, els resultats dels quals s’han comunicat en els articles que formen part de la tesi. Els dos primers treballs, van tenir un diseny experimental destinat a aïllar l’efecte del temps d’isquèmia i de fixació en formol en el marcatge immunohistoquímic per a PD-L1 i definir el rang de temps que minimitza el nombre de determinacions falses negatives o positives. Es van fer servir mostres en fresc de teixit amigdalar no neoplàstic, un teixit control habitual, per a les que s’havia donat autorització escrita per a ús investigacional. Primerament es van sotmetre les mostres a diferents temps de fixació, controlant la resta de variables preanalítiques i analítiques, totes les mostres es van analitzar per duplicat i es van avaluar de forma cega per dos observadors independents per definir prèviament les taxes de concordança interobservador, intraobservador, entre mostres i intra mostres emprant com a mesura la κ-Cohen. La tinció immunohistoquímica es va portar a terme en làmines de TMA (tissue micro-arrays) en una plataforma tancada de diagnòstic i emprant dos anticossos, SP142 i SP263. En un segon treball es van avaluar diferents temps d’isquèmia controlant amb un temps de fixació òptim i el mateix procés analític previ. El tercer estudi, descriptiu, va avaluar la factibilitat i impacte dels temps màxims de període preanalític descrits prèviament en el procés diagnòstic assistencial del NSCLC. Emprant dades del sistema de traçabilitat del laboratori d’anatomia patològica, es va descriure la durada del període preanalític en una sèrie retrospectiva de mostres no seleccionades de NSCLC amb determinació immunohistoquímica de PD-L1 de pràctica 9 assistencial i es va analitzar l’impacte en els resultats del temps preanalític prolongat. Aquesta anàlisi es va complementar amb una avaluació prospectiva de l’excedent de quatre peces mostres quirúrgiques, corresponents a NSCLC de diferents histologies processades en dos temps d’isquèmia i de fixació diferents per fer una valoració qualitativa de l’impacte d’aquests factors en la qualitat de la tinció per a PD-L1. RESULTATS: L’estudi en teixit amigdalar va demostrar que els temps de fixació entre 12 i 72 i el temps d’isquèmia fins a 6 hores són els més adequats, la proporció de determinacions falses negatives va augmentar de forma excessivament significativa amb temps superiors. Addicionalment es va demostrar que la tolerància de l’anticòs SP142 a l’excés de fixació o d’isquèmia era inferior a la de SP263. En el tercer estudi es va observar que la major part de mostres assistencials es processen dins d’una forquilla adequada de temps preanalític. Tot i que les característiques de l’estudi no va permetre inferir diferències estadístiques, tant la part retrospectiva com prospectiva van identificar un empitjorament qualitatiu de la determinació de PD-L1 pde NSCLC processades dins del marge superior d’acceptabilitat dels temps d’isquèmia i fixació. CONCLUSIONS: El temps de fixació excessiu i el temps d’isquèmia prolongada augmenta la proporció de resultats de falsos negatius en la determinació immunohistoquímica de PD-L1 en teixit amigdalar i tumoral. Diferents anticossos monoclonals poden tenir diferents graus de tolerància a la sobrefixació i a la isquèmia prolongada com és el cas del SP142 respecte al SP263. Un temps excessivament prolongat d’isquèmia o de fixació en mostres de biòpsia de càncer de pulmó de cèl·lula no petita redueix la proporció de cèl·lules identificades com a positives per a PD-L1 i pot dificultar o impedir el diagnòstic adequat en casos en que la proporció de cèl·lules PD-L1 positives és baixa. És responsabilitat dels gestors infermers de l'àrea quirúrgica i dels laboratoris d'anatomia patològica garantir unes condicions preanalítiques òptimes.